Si haguera de destacar un de tots els canvis que ha portat Internet a la nostra manera de viure, sense cap dubte, jo diria que ha estat la manera de comunicar-se, des de l’entrada dels primers fòrums web al voltant de 1994 i les sales de xat IRC fins el que hui coneixem com xarxes socials, encapçalades per Facebook i Twitter. És evident que l’impacte ha estat brutal, però de quina manera funcionen, de quina manera han transformat la realitat social? Trobe que és un error bastant greu tractar les xarxes com una espècie de
no-realitat, de altra realitat, de representació caricaturitzada de la realitat mateixa, amb aquesta mena de platonisme que ho impregna tot. La xarxa, com pretendré mostrar, més bé deuríem pensar-la com una continuació de la realitat, un espai més al qual som capaços d’accedir i interactuar amb ell sense perdre de vista, clar, el seu caràcter virtual, fonamentalment en relació a aquest aspecte que voldria tenir en compte, el de la comunicació, el fet social a Internet. Mirarem ací d’analitzar el funcionament de les diferents plataformes que tenim o hem tingut a l’abast i tractarem de mostrar com la virtualitat és un estadi permeable, un suplement d’allò que sovint en diem real.
Si tractem de fer un breu recorregut per totes aquestes xarxes i de mostrar les seues característiques concretes, i així tractar de besllumar el problema d’anàlisi que presenten, trobe que seria necessari de remuntar-nos a dues formes de comunitat virtual abans ja esmentades: el fòrum web i les sales de xat IRC, per tal d’elaborar un fil conductor que ens permeta arribar fins les xarxes socials, hui tan ubiqües, tan omnipresents. Aquest fil conductor, però, no serà un contínuum, una progressió dels sistemes de comunicació, sinó que comportarà una sèrie de ruptures, de canvis que desdibuixen les petjades del passat i que presenten nous trets.
Exemple de Fòrum web
El fòrum, en el seu inici, començà a funcionar com una eina que permetia una difusió massiva d’informació provinent de diverses fonts. A l’inici, el fòrum, separat per temàtiques, dins d’aquestes threads (fils) i aquests, al mateix temps, contenidors de posts (entrades), pretenia crear un espai de debat i discussió a semblança del fòrum grec, és a dir, pretenia esdevindre el centre neuràlgic d’una comunitat, i en certa mesura ho va aconseguir —i encara hui acompleix aquesta finalitat, ja que com dèiem, el pas a noves formes de comunicació no és una evolució de l’anterior i supressió d’aquesta, sinó que és una discontinuïtat—, però clar, hi ha un element que esdevé clau en el fòrum: el llenguatge escrit obliga a construir un fil argumental molt més sòlid, sense possibilitat immediata a rèplica, ja que no sempre hi ha una correlació temporal a la discussió, d’ací es desprèn també la bifurcació dels fils de conversa, no tothom parla del mateix sinó que s’obrin diferents fronts en un acte comunicatiu. És a dir, la comunicació perd l’ací i l’ara, perd la possibilitat de l’instantani.
Xat IRC
Enfront a aquest sistema hi ha, a partir dels últims anys dels 90 les sales de xat IRC. Aquest sí que permet, per primera vegada, la comunicació telegràfica immediata i bidireccional, però a costa d’això es perd el context, i amb la pèrdua del context ens hem de referir necessàriament a la totalitat del context. A la sala de xat cap dels dos és ell mateix. Les sales de xat són un espai de construcció on hom es subjectiva lliurement, es construeix la seua projecció a la seua voluntat, i al mateix temps, hi apareix per primera vegada un element que no es dóna fora d’aquestes sales: la comunicació per la comunicació. En aquesta espiral la interacció és gratuïta, la finalitat és difusa, el llenguatge ja no és una eina al servei de la modificació de l’entorn sinó que és l’entorn en si. Les sales de xat, a diferència de la carta o del telèfon, no estan destinades a comunicar-se amb algú a qui volem dirigir un missatge, sinó que són un
espai on dirigir un missatge, que és la projecció virtual d’un subjecte que es desdibuixa i es transforma de cara a un
no-destinatari.
Què tenim aleshores, en aquestes dues formes primeres de comunicació a través de les xarxes? En primer lloc, fet que considere determinant, és l’absència de subjectes definits, és a dir, el subjecte que se’ns presenta és normalment anònim. En segon terme la comunicació perd sempre un d’aquests elements: el context o el temps. La comunicació és incompleta, no ens trobem realment amb converses, ja que perdem elements imprescindibles, sinó amb ficcions d’aquestes.
La primera ruptura es donarà una vegada ja entrats al segle xxi, amb l’aparició del MSN Messenger —i també, no deixem de tenir-ho en compte, l’aparició massiva de les connexions a Internet a l’espai domèstic—. S’hi dóna un fet peculiar. Messenger no funciona, realment, d’una manera revolucionaria davant els IRC del que hem parlat, però en canvi, la seua aparició sí que és revolucionària. Això pense que és degut, principalment, a dues opcions que introdueix per primera vegada aquest client de Microsoft. Amb aquest sistema es crea el subjecte-virtualitat, o més bé, permet una translació del subjecte-cos al subjecte-virtualitat. Si fins aleshores el subjecte era anònim al xat, amb el Messenger hi ha per primera vegada la possibilitat de saber la correlació entre el subjecte-virtualitat i el subjecte-cos. Al mateix temps s’introdueixen les emoticones i les tipografies personalitzades. Això és la possibilitat d’incrementar la capacitat expressiva del text i també de la nostra pròpia projecció, el subjecte-cos té més versatilitat, més eines, per projectar-se com a subjecte-virtualitat davant un interlocutor, tanmateix, tot i que amb la pèrdua de l’anonimat aquest sistema pot servir per comunicar-se de la mateixa manera que pot servir un sms o un telèfon, la gratuïtat i l’accessibilitat suposarà una banalització de la comunicació, és a dir, novament la conversa en si és el context mateix de la conversa.
3 Windows Live Messenger
La meua generació, que vàrem viure l’efervescència del Messenger en l’adolescència, recorda vesprades completes davant l’ordinador conversant amb coneguts sobre no-res, i en eixa mesura, en què la comunicació es banalitza, s’hi dissolen les relacions socials. És a dir, davant una sobreexposició al fet comunicatiu, el fet comunicatiu es dissol, perd tot el seu component social precisament per abús d’aquest, i al mateix temps torna a aparèixer, amb això, una nova dissolució del subjecte, ja que en la mesura que les relacions socials prenen força a través de les xarxes, hi ha una dissociació entre el receptor que es projecta i el receptor real. En aqueixa mesura s’explica que una relació fluïda a través d’aquest sistema no es corresponga amb una relació fluïda en un entorn físic. Els motius són diversos. En primer terme, i sembla evident, per aqueixa capacitat de projecció del «jo» que permet el client. Nosaltres ens construïm tal i com ens volem mostrar i viceversa, el nostre interlocutor també es construeix a si mateix i es projecta. El mateix fet que havia potenciat la comunicació ara la dilueix en la mesura que nosaltres som conscients de la correlació subjecte
virtual/físic. El subjecte es construeix, es potencia, però en la mateixa mesura, el missatge escrit és un missatge obert, és a dir, més obert que no l’oral, dat que no podem identificar amb la mateixa facilitat la intencionalitat del text aquest esdevé metatext, interpretable el que en el llenguatge oral es mostra explícit, i en la mesura que interpretem, construïm, creem una projecció de l’altre. Com podem veure a aquestes altures tenim dues projeccions que se superposen i al mateix temps hi ha la connexió simbòlica que vertebra la identitat
virtual/corpòria de la qual som conscients. Just aleshores és quan ens trobem amb el principal problema, causant de la dicotomia relació
virtual/corpòria, i això succeeix en base a un fet concret com és el de la consciència d’aquesta identitat i de la noció de subjecte mateix que tenim. El conflicte es materialitza quan no és possible d’establir una correlació directa entre el
subjecte-cos i el
subjecte-virtualitat. Just ací la comunicació sofreix interferències, el receptor-model —el
subjecte-virtualitat— no està present en el receptor real —
subjecte-cos— i aleshores no sabem amb qui estem parlant. Es trenca el principi d’ipseïtat, el subjecte es desdobla, existeixen dues relacions entre dos subjectes distints.
El recorregut però, no acaba ací. Les xarxes socials tindran a partir del final de la dècada passada un paper preeminent en la comunicació online, malgrat tot, continuarem aquest recorregut la setmana vinent.
Poeta i membre del Col·lectiu Tòtem
