Rafel Sanchis (Director de Catalans UK) i Enric Rodrigo / Londres.
-Confluència entre amplis moviments socials i el món de la música
Jo vaig seguir molt de prop tot el que passava ací amb els moviments en contra del nazisme i el racisme. Londres, de fet, he de dir que després de tota la música protesta en èuscar i la música protesta llatinoamericana que arribava als 60 a ma casa quan jo era un xiquet, em va influenciar molt a la música que va fer la meua primera banda, Kortatu, el punk rock d’Anglaterra i la revifalla de l’ska, al voltant del moviment Two One amb Selecter, The Specials, The Beat, etc., ens va influenciar molt. The Beat va actuar a les concentracions que vam armar al País Basc dins del moviment antinuclear.
Hi ha un moviment molt important també per a nosaltres. Ens va influenciar molt veure que hi havia un moviment skinhead nazi, que donava suport al National Front. Que intenten apropiar-se de l’estètica skinhead, quan l’skinhead és una estètica que ve de Jamaica, de gent que ama sons negres i jamaicans. Hi ha un moment molt important que nosaltres vam viure a través dels vídeos, aquell concert a Hyde Park en què hi actua The Clash, quan ix a cantar Jimmy Persey de Sham 69. Tot això va ser molt simbòlic per a nosaltres. Sham 69 era una de les bandes clau, de la gent potser no tan polititzada, però més streetpunk o més skinhead.
Nosaltres formem part als anys 80, quan vam formar Kortatu, de tot aquell moviment d’identificació d’un corrent més esquerrà del punk rock, fins i tot del que serien els skinheads que reivindiquen la música negra. No només l’ska i el reggae, també el soul. Amb un grup bandera que va haver a Anglaterra, de Leeds, els Redskins i un grup francés, Bernoir Eroir…
A l’any 86, quan vam fer la presentació del disc El Estado de las Cosas, volíem tocar amb Redskins, però tot just quan vam aconseguir contactar amb ells, era el moment en què es dissolien ja. Van traure un disc Ni Washinton ni Moscú, Socialismo Internacional.
Ens ha influenciat molt la música anglesa. Especialment al País Basc. Tot allò que venia d’Anglaterra ens arribava de seguida, ja que hi havia una trànsit de camions molt important que passava per la frontera d’Irun. La connexió entre Bilbao i Londres sempre ha estat molt gran també. Hem estat molt en contacte amb tot el que passava a Anglaterra.
Aquesta relació amb els moviments socials crec que només es va donar i d’una manera molt peculiar al País Basc. No es pot trobar arreu del món fotos i imatges com als anys 80, on dones de 70 anys, mares de presos, enganxaven cartells al carrer de concerts de Kortatu i La Polla Records, en què apareixia l’Evaristo amb una cresta gegantina i jo amb el cap rapat més estil Clash City Rocker. Eren concerts de solidaritat amb els presos. Eren aquestes dones majors, mares dels presos, qui enganxaven els cartells dels concerts i després hi eren a primera fila.
Hi havia un cordó de gent militant que reconeixia tota la faena anterior malgrat que la lletjor que reivindicava el punk se li feia violent. Sabien que estàvem en contra d’allò establert, que érem gent rebel. Un poc el que va passar ací a Anglaterra quan va arribar Bob Marley i va veure que els punks també eren gent que lluitava contra Babilònia i va fer la cançó Punk & Reggae Party.
Tota aquella barreja, allò que va ocórrer ací entre la música punk i el reggae, ens va passar a nosaltres a nivell intergeneracional. Sobretot reflectit a la col·laboració amb el músic tòtem que tenim al País Basc, Mikel Laboa, qui ve del moviment cultural, de la recuperació de l’èuscar, de contestació a través de la poesia, de la creació i de la música contra la dictadura franquista i defensa de la cultura basca. Quan, de sobte, ell col·labora precisament amb Kortatu a l’últim disc quan nosaltres ja vam decidir cantar exclusivament en èuscar.
Durant dos anys he estat testimoni privilegiat de tot el que ha ocorregut a aquests països i ja es veia el que ocorreria. Va ser increïble poder compartir amb tots els músics, fer-hi aquests documentals. Tant de bo tingueu l’oportunitat de veure’ls alguna vegada, són 11 documentals, dos sobre la música al Marroc, un sobre la música a Tunísia, dos sobre la música a Egipte, dos documentals sobre la música al Líban, un sobre la música a Síria, un documental sobre Kuwait, Tahrein, un altre sobre el Iemen i l’últim sobre el Sudan. Són 11 països i 11 documentals i va ser una cosa increïble.
Els músics som un poc grillots com es diu a l’Àfrica, portaveus del que sent la comunitat, del malestar, però també (…). Però també som l’avantguarda de la visualització del que ha de ser la societat, més justa. Això és el que hi vaig veure i el que hi vaig sentir.
Aquella barreja de tradició amb barreja de noves músiques. Quan vaig passar per tots aquells països hi havia dictadures fèrries que rebien el suport, precisament, de tots els països d’occident. Hi van començar les revoltes. Però són revoltes que no fan canvis d’un dia per a l’altre. Encara que semble que a nivell mediàtic s’aconsegueix una revolució en dos mesos, tres mesos… això no és possible. Jo faig un paral·lelisme amb l’Amèrica Llatina, ja que els països àrabs són absolutament distints entre ells, però els uneix una arrel cultural, la llengua àrab. De l’Amèrica Llatina en podem dir una cosa semblant, països completament diferents entre ells, cadascun amb la seua idiosincràsia, els seus pobles originaris… però amb una llengua comuna, la llengua castellana i processos d’alliberament similars.
País Basc, austeritat… institucions i moviments socials
He de dir que la discussió històrica que he tingut sempre des de l’any 84 quan isc a actuar per Europa, amb gent d’esquerra que era antinacionalista…
Jo he participat en una campanya a Alemanya l’any 86 que es deia Armas para el Salvador, perquè es donava suport a l’FMLN. Amb els quals més tard vaig poder tocar quan hi van ser les primeres eleccions. I l’esquerra en donava suport i eren revolucions antinacionalistes. Era un paral·lelisme proper.
Jo els deia: “precisament, heu donat suport a la independència d’Algèria, perquè no siga França, i això va ser despús-ahir, l’any 62, com és que no doneu suport a l’alliberament nacional del País Basc?”. Que hi haja una burgesia basca que també vulga la independència, d’acord, després nosaltres ens haurem de preocupar també que després de decidir que aquest país siga independent, siga un país que es gestione des de l’esquerra.
Cada país ha de tenir el dret d’autodeterminació, poder decidir si vol independitzar-se o no, i, a partir d’ací establir com han de treballar i enfortir les relacions a nivell internacional.
Al País Basc tenim una tradició llarguíssima de solidaritat internacionalista amb d’altres països. De fet, he esmentat El Salvador i tenim diversos militants d’ETA que van morir allà.
Una vegada Nicaragua esdevingué sandinista, un munt de gent hi va estar fent faena. Va ser l’únic país que, fins i tot, va obrir una ambaixada, ja no del País Basc, sinó d’Herri Batasuna, que en aquella època era l’organització de l’esquerra independentista, la traducció de la qual és, precisament, Unidad Popular, que es basa i mira molt tots aquells grups d’unitat popular que es van fer a l’Amèrica Llatina i, especialment, la de Salvador Allende als 70.
Hi ha hagut un procés de discussió, de debat molt important al voltant del paper que havia de tenir la lluita armada i com, pràcticament, estava entorpint la faena a nivell polític. Impedia el procés d’acumulació de forces tan essencial a qualsevol procés revolucionari o de transformació social.
Arribem al moment actual en què després d’una assemblea d’ETA posterior a les grans equivocacions amb el trencament de les últimes treves, decideixen com s’ha de parar i s’ha de donar una oportunitat a la paraula. Ha de ser un moviment polític, aglutinador, i cada vegada més ampli, qui ha de ser a l’avantguarda.
Serà difícil i crearà diferents topades també, sobretot, quan hi haja una classe política emergent que tracte de gestionar la faena de l’esquerra independentista. Però en aquest sentit, tots els moviments socials han influït moltíssim, han contaminat, en el bon sentit de la paraula, a l’organització a nivell polític, mitjançant les assemblees, les discussions, d’escoltar molt com ha de ser la faena dels polítics… no només els moviments socials, sinó també uns altres moviments altermundistes com ara els zapatistes, amb aquell lema de “manar obeint”. M’agradaria posar dos exemples molt importants, encara que són, també, molt difícils de gestionar.
Imagina arribar a la batlia de Sant Sebastià, la ciutat turística per antonomàsia del País Basc i la batlia resulta que és de l’esquerra independentista, d’una coalició anomenada Bildu, amb un batle que ha estat metge fins a despús-ahir.
Ni jo mateix puc presentar-me a les eleccions perquè estic contaminat a nivell polític, perquè em vaig presentar a les eleccions europees fa 14 anys. Qualsevol persona que s’haguera presentat a unes eleccions a qualsevol organització política, té prohibit presentar-se ara a les eleccions. Això va contra tots els drets civils a qualsevol democràcia, però passa a l’Estat espanyol.
A Sant Sebastià hi ha unes eleccions i resulta que una persona que havia estat metge fins a ahir, ara n’és el batle. I és una persona el telèfon de la qual tinc ací, telefone i dic: “sóc ací amb uns amics a Londres, tenen una pregunta per a tu”, i et contesten. I demà estaran amb uns veïns del barri. I aquesta és la idea que hem de transmetre. Si podem gestionar una ciutat, una capital de província com ara Sant Sebastià, podem gestionar una nació. I no només la gestionarem, sinó que estarem amb tot el poble. Tothom pot demanar una cita a l’ajuntament. Les portes de l’ajuntament estan obertes. L’Ajuntament és allò més proper al poble.
És el que veig a Bogotà. El batle n’és Prieto, no en recorde el cognom. Fou guerriller a l’M-19, està donant veu a tots els moviments socials. És una ciutat emergent dins de Colòmbia, governada per l’extrema dreta a la resta de ciutats.
El segon exemple, és el major dirigent que tenim –i, quan parle de dirigent, no parle d’una persona que ens dirigeix, sinó un líder, un portaveu, una persona que és capaç d’expressar el que sentim una part molt important de la societat. Aquesta persona és Arnaldo Otegi i està empresonat.
Una persona que ha liderat un procés per a donar importància a les idees, abans de seguir amb el conflicte armat.
El secretari general del PSE Jesús Egiguren, en va impulsar les últimes negociacions.
Otegi està a la presó castigat per impulsar el moviment d’avançament que hi ha al País Basc. Ara porta 3 anys a la presó i Nelson Mandela n’hi va estar 30, si salvem les diferències, és un líder molt semblant. És un portaveu i una persona que no es pot presentar a les eleccions però espere que dins de 4 o 8 anys, no només siga el president de Vascongadas, sinó el president de Vascongadas i Nafarroa quan s’unisquen i tant de bo siga el president del país quan puguem decidir si serem independents.
És una persona propera, formada, també molt respectada perquè per defensar les seues idees, amb la paraula, està a la presó. I això demostra la manca de democràcia que existeix a l’Estat espanyol, ara mateix governat per l’extrema dreta del Partit Popular.
-Què pot aportar la música a les lluites?
Es feren milers de manifestacions arreu del món contra l’apartheid a Sud-àfrica. Però, què va ocórrer quan Jerry Dammers de The Specials amb el seu nou grup The Special AKA va fer la cançó Free Nelson Mandela?… que ja teníem un himne. Tothom cantava aquesta cançó. Això vol dir que el poder de la música és innegable. A la gent li puja l’autoestima, si està trista, l’anima. En aquell moment, tothom cantava aquesta cançó i, a través d’una cançó, se sentia unit contra l’apartheid. A banda de tots els moviments de boicot, les manifestacions, de sobte a nivell mundial va explotar a través d’una cançó.
Jo sóc a dins d’aquest moviment global, internacional, de música compromesa. A més d’intentar, òbviament, passar-ho bé a través de la música, però sense oblidar també que hi podem reivindicar coses. Podem llançar missatges que arriben a la gent a través de la nostra creació, els quals, potser, d’una altra manera es perdrien.
-Cantes en èuscar, la teua llengua materna, i actues arreu del món. És una manera d’internacionalitzar la qüestió basca i la llengua…
L’any 1981, quan tenia 18 anys, van venir The Clash a tocar a Sant Sebastià per presentar el disc Sandinista. Jo era allà i no sabia anglés, però vaig entendre tot el concert. Quan vaig començar a cantar amb el meu primer grup, Kortatu, ho cantava tot en castellà perquè no sabia èuscar i vaig dir que acabaria cantant en la meua llengua, l’èuscar. Després, tots els meus grups posteriors els he fet cantant en la meua llengua, una llengua que parlem 800.000 persones.
A tots els països on actue, la gent canta cançons en èuscar, en canta les tornades. No entenen el que dic, però jo tampoc no entenia l’anglés. Aquesta gent pot anar després a cercar-ne les lletres però en aquell moment capten el missatge. En aquells moments, hi ha una energia que contagia a la gent. És una gran victòria, personal i, fins i tot, de tota la meua comunitat que ha donat suport que la gent recupere la llengua. Els meus fills ara parlen èuscar amb els seus avis, mentre que jo no podia parlar amb els meus pares en èuscar perquè ja havíem establert la relació en castellà. Encara que jo després el vaig aprendre, era molt difícil parlar amb ells en èuscar. Aquesta generació perduda que vam nàixer als 60 amb el franquisme, ja que l’èuscar va ser prohibit, ha aconseguit girar la truita.
A nivell musical és important que la gent veja que toquem arreu del món. No només per la gent que canta en èuscar al meu país, sinó per a una altra gent que canta en unes altres llengües i pot pensar: “si aquest tipus pot fer-ho, nosaltres també”.
