A la memòria de l’actor Germán Montaner

Any 1996. Tenia catorze anys quan vaig assistir per primera vegada al Teatre Micalet per vore un clàssic: El burgés gentilhome de Molière. Aní amb l’escola perquè encara feien el huité d’EGB als centres de primària. Els mestres patien ja que érem un grup d’adolescents revoltosos no massa habituats a assistir al teatre però, així i tot, arriscaren i guanyaren la partida. Quan s’apagaren els llums i començà la representació tothom callà: l’obrà ens atrapà de principi a fi i bé que gaudirem de l’espectacle. Entre l’elenc d’actors hi havia un personatge de mitjana edat, menut, prim i amb pocs cabells; de mirada profunda amarada d’expressivitat i amb alguna cosa en la veu que m’era molt familiar. “Aquesta veu? De què em sona?” L’endemà en vore a Canal 9 Bola de drac i Doraemon mentre berenava vaig associar, mentre deia “Ostres!”, que aquella veu era la de l’actor de l’obra d’ahir. Després d’aquell dia quan el reconeixia a sèries com Farmacia de guardia el cor em feia un salt de sorpresa: “Mira, és l’home del teatre!” Em sentia afortunat d’haver vist actuar en directe “un actor de la tele”.

Any 2001. Amb 19 anys torní altra vegada al Teatre Micalet. Ja era a la universitat i hi vaig vore a la premsa que feien El somni d’una nit d’estiu. “Shakespeare en valencià! Això s’ha de vore”. S’apagaren els llums i del corredor situat al pati de butaques eixí l’home que havia conegut en aquella sala cinc anys enrere i que ni tan sols sabia com li deien.

Mesos més tard Jordi Mollà estrenà No somos nadie i un temps després Javier Fesser La gran aventura de Mortadelo y Filemón. En ambdós llargmetratges apareixia “l’home del teatre” i me n’adone que aquell senyor que feia teatre i televisió també feia cinema i jo l’havia vist treballar gairebé al costat de casa.

Any 2014. Amb 32 anys assistisc a un curs intensiu d’interpretació a Vila-real i conec l’actor Pep Ricart qui ens ofereix una classe magistral. Ens pregunta quants actors i actrius coneixem i els grans noms internacionals es repeteixen com una lletania. Quan formula la mateixa pregunta però referida als intèrprets valencians a penes s’hi escolten cinc noms. “Com passen de desapercebuts els nostres!” exclama. Llavors, ens parla del Germán, de com era treballar amb ell, de la seua capacitat per endinsar-se dins d’un personatge: “He conegut pocs actors capaços de plorar en escena en un obrir i tancar d’ulls com ho feia ell”. Explica que Jordi Mollà en conèixer-lo i comprovar la seua qualitat interpretativa li preguntà: “On has estat ficat aquest temps?”. Tenia, aleshores, 67 anys. Quan arribe a casa, engegue l’ordinador i quan introduïsc “Germán Montaner” al cercador d’Internet descobrisc bocabadat “l’home del teatre.”

Diuen que un percentatge elevat de pisans mai ha visitat la Torre de Pisa malgrat tindre-la a l’abast. Supose que amb els actors i actrius valencians ens passa una cosa semblant. Trobe que no ens adonem de la categoria i de la importància que tenen ni tampoc del que han fet i fan d’alt d’un escenari o al darrere d’una pantalla amb l’objectiu de despertar-nos tot tipus de sentiments i sensacions; per fer-nos, ni que siga per un instant, oblidar-nos del dia a dia.

Germán Montaner treballà en aquest ofici durant més de cinquanta anys i la seua participació en muntatges teatrals, sèries i llargmetratges són la millor herència per redescobrir com interpretava aquest actor que per a molts ha passat desapercebut.

Deia Vittorio Gassman que la millor qualitat dels intèrprets és que són “mercurials” perquè s’adapten a la temperatura de cada moment. Ací, a València, tenim un fum de companyies de qualitat contrastada que no han deixat de treballar dur malgrat la crisi i les dificultats constants per oferir-nos sempre el millor producte. Aprofitem l’ocasió per gaudir d’elles i dels seus actors i actrius que demà ja no és hui. I, sobretot, tenim cura, perquè el teatre sense espectadors és com una cançó sense música.