Jo només tenia set anys quan un grup de somniadors, teatrers i farandulers integrants de l’associació Lluna Plena Teatre i encapçalats per un jove sempre-somrient Abel Guarinos organitzava un festival de teatre gestual.
No sé quina cara faria el regidor de Cultura i l’alcalde d’aquella legislatura quan la tropa d’histrions els plantejà de fer tres jornades de teatre a Sueca, sobretot, perquè ens situem en plena època de la “Ruta del Bakalao” i, també, perquè feia relativament pocs anys que es tancava l’històric Teatre Serrano.
“Això té futur? Teatre gestual? Mim? Si hem tancat el Teatre Serrano i prompte ho farà el Teatre la Pau! Potser fóra millor invertir una miqueta més en el pressupost de festes i programar alguna ‘obreta’ o ‘zarzuela’ a l’hivern que l’any que ve hi ha eleccions municipals i si açò ix malament l’oposició ens ho tirarà en cara i ens pot passar factura a les urnes”. Segurament, aquestes preguntes i pensaments rondarien pel cap dels governants perquè l’aposta era arriscada. La situació econòmica no era la més idònia, els teatres de Sueca tancaven i, a més, la gent es mostrava indiferent davant d’aquests fets perquè, semblava ser, que el teatre ja no interessava massa.
I heus ací el miracle: 25 anys ininterromputs de teatre gestual a Sueca; 25 anys on gent de tot arreu visita la meua ciutat per veure teatre de qualitat; 25 anys on Sueca apareix cada tercera setmana de setembre al mapa i a la premsa; 25 anys on la gent fa cua des de la matinada per aconseguir bones entrades i ompli els carrers i els recintes per gaudir i deixar-se endur per la màgia del teatre.
