Des d’alguns mitjans de comunicació, ens han volgut penjar l’etiqueta als valencians de que som conformistes, masoquistes o idiotes, perquè portem anys votant a un govern que ens maltracta com a poble. Però d’això res. Un País que conserva malgrat tots els atacs durant tres segles, la seua llengua, la seua cultura i la seua identitat pròpia, no se li pot dir ni conformista, ni submís. La nostra raresa com a societat no ens fa pitjors i malgrat que des d’alguns mitjans sembla que volen pintar-nos com a “xonis” sense cervell, amputant fins i tot el nostre nom (València, Comunitat, Levante…), tenim una història que ens avala com a poble guerrer i revolucionari. Sembla que a alguns els agrada recrear-se en les derrotes per desanimar-nos, des d’Almansa fins a l’oportunitat perduda a la (falsa) transició. Però un poble que ha sigut guerrer, ho porta al seu ADN, per més que 40 anys de dictadura feixista i 30 de dictadura encoberta intenten fer-nos creure el contrari.
A casa nostra estem davant d’una oportunitat sense precedents i dubte fins a quin punt l’esquerra institucional està preparada per a assumir el paper de donar el cop de gràcia a l’hegemonia de la dreta, assumir el poder i realitzar un vertader canvi. Cal una reflexió profunda per tal d’aprofitar aquest moment, amb un rival debilitat com mai i contra les cordes per primera vegada en anys. Fer caure aquest règim no serà fàcil, però pitjor encara seria un hipotètic govern d’esquerra al País Valencià que no estigués a l’alçada de les circumstàncies. Una societat desencantada amb el primer govern progressista en molt de temps, ens condemnaria ad eternum al jou de la dreta. Amb tot, pense que a moltes i molts membres de l’esquerra, (almenys a mi) se’ns planteja un dubte i un dilema: el dubte de si aquest hipotètic tripartit (EUPV, Compromís i PSPV) faria veritablement un canvi transformador a l’esquerra. No sols una recuperació de la sobirania política com a poble, sinó també de la sobirania econòmica, que és la més important. Per altra banda un dilema: si malgrat que la resposta al dubte anterior fora negativa, estaríem disposats a superar les diferències amb els partits del tripartit i votar-los malgrat les discrepàncies (que són moltes), o no ho faríem, deixant passar l’oportunitat de tirar al PP del poder. Tot açò, sabent que les cartes estan marcades i que el canvi que molts esperem no té encaix dintre de les institucions i la legislació vigent. També que el poder i la lluita no es troba sols a les institucions, sinó també imprescindiblement al carrer, als col·lectius, als ateneus, a les organitzacions i moviments socials en general. Venen temps difícils i tindrem que estar a l’alçada. Per fi haurà arribat l’hora del canvi?. Tenim l’espurna, però no sé si tenim la foguera llesta. Sols nosaltres tenim la resposta, perquè com ja va dir Salvador Allende: “La història és nostra i la fan els pobles”.
