Fa uns anys mai haguera imaginat que el que més celebraria amb els meus amics són els comiats. Bé, no sé si la paraula més adequada és celebrar. Sí. És cert, ens juntem. Però no per fer una festa, sinó per dir-nos adéu i desitjar-los molta sort.
Alguns se’n van sense res, a l’aventura de buscar algun treball i amb uns pocs estalvis i dos o tres títols sota el braç. Altres se’n van amb faena, a fer unes pràctiques o amb una beca. I tots marxen amb una pregunta sense contestar: “Quan tornaràs?” i amb la promesa que els anirem a visitar.
I és per això que estacions de tren i aeroports s’han convertit en llocs de trobada. És l’últim intercanvi d’abraçades. Els qui se’n van no miren enrere i els que es queden carreguen amb les llàgrimes d’algun pare o mare i amb algun formatge o cuixot que no havia manera d’encabir en la maleta.
I no. El dia que puge no m’oblidaré de portar-los cassalla, ni burret, ni oli d’oliva en marraixa. Però tampoc m’oblide d’ells cada dia. Quan els necessite i no estan. O quan recorde alguna anècdota i no li la puc contar. I és que no sé per què, quan isc a buscar l’alegria sempre acabe al seu carrer… ara tan lluny de casa.
