Anys després, i sols per curiositat, vaig cercar alguna obra d’ell a les llibreries de la capital però no en trobí cap, fins que un dia, un llibrer em digué amb veu baixa: és que estan prohibides. Allò em sorprengué bastant, era massa jove i va ser una mostra, com després en vindrien d’altres, perquè m’adonara en quin país, de debò, estava vivint.
A les acaballes del franquisme, la meua nóivia em regalà les obres completes de Blasco editades en tres volums feia poc per edicions Aguilar, les quals vaig llegir, tall a tall, amb autèntic deler.
A poc a poc, el règim franquista deixava publicar alguna cosa d’autors que havien estat prohibits durant dècades o alçava la censura que pesava sobre altres, i aleshores podíem llegir-les tal com l’autor les havia creat: sense retalls ni tergiversacions manipulades, tan freqüents durant la dictadura.
Així, vaig descobrir, si no un gran escriptor, sí almenys un enorme apassionat pel que pensava i sentia. Tot el que era, tot el que sabia, tot el que podia i tot el que tenia estigué sempre a disposició d’una sola causa: el republicanisme, el laïcisme i els drets de les persones, com un tot indestriable.
És difícil trobar una altra persona tan dedicada a una idea i tan generosa amb ella. Deixeble de Pi i Margall, somiava amb un estat federal on cada territori tinguera el seu espai propi per a decidir i desenvolupar la seua forma de ser, d’entendre la vida i el món.
El seu corrent literari va ser el naturista inspirat en els francesos Balzac i Zola i durant el seu exili a França escrigué de tot per a poder viure. En destaca per famosa, que no per la qualitat: La Araña Negra, còpia declarada de El Judio Errante, de E. Sué, la qual, el mateix Blasco l’autoqualificà de mala… però calia sobreviure.
Malgrat això, La Araña Negra va ser, per antonomàsia, la novel·la prohibida de Blasco Ibañez al franquisme. La gran majoria dels escriptors de la seua època compartien un denominador comú: l’anticlericalisme i aquella gasòfia ho era, i a una Espanya dominada totalment i absolutament per l’església catòlica, era més que suficient perquè com ell, Pío Baroja, Unamuno, Valle Inclán, etc. foren obertament perseguits, calumniats i marginats.
Va fundar el diari El Pueblo, odiat pel clero a més no poder. La meua iaia, creient i confiada en el que predicava el rector, em contava que aquell digué un dia a la trona que un home a la veïna Pobla de Farnals que llegia El Pueblo, en morir, la seua habitació es tintà de roig i llums estranyes i s’escoltaren veus d’ultratomba que el cridaven cap a l’infern. Ara ens podem imaginar l’impacte que allò tenia sobre una feligresia, aterrada i confosa i de la idea que es formarien aquells analfabets sobre el que el diari portava. Al capdavall, eixe era l’objectiu de la prèdica.
L’Ajuntament de València ha declarat l’any 2017 com a l’any de Blasco Ibañez, a la qual cosa s’ha sumat la Generalitat i altres institucions, i això està bé, pense. I pense que està bé perquè el poble valencià no és massa inclinat a reconèixer mèrits de fills i filles d’ell. L’oblit i la desídia són més habituals entre nosaltres i solem perdre’ns en debats estèrils sobre qui sense avaluar el què i el perquè perdent així oportunitat rere oportunitat de conèixer-nos més a nosaltres mateixos. Per tant, si en aquest cas, rectifiquem i posen en valor una cosa com la seua obra i una persona tan nostra com Blasco Ibañez, haurem fet alguna cosa més que commemorar una efemèride i, sense cap dubte, de més valor, perquè ens podrà obrir finestres per on reflexionar de cara al futur.
Deliberadament, no vull entrar a valorar l’obra literària i política de Vicente Blasco Ibañez ni molt menys a ell com a personatge, encara que sols ell es mereix ja una obra completa perquè estic segur que altres persones més escaients i doctes que jo ho faran al llarg d’aquest any que comença, però sí que volia demanar als valencians i valencianes, especialment als més joves, que s’interessen per ell perquè els assegure que com jo, que per curiositat fa molts anys el vaig descobrir, descobriran una icona pot ser irrepetible que, entre altres coses, reflectí un món valencià com cap altre escriptor ho havia fet mai ni ha fet després i ens ensenyarà, tal vegada, com es lluita per un ideal.
