Amb la depredació del colonialisme al segle XIX, especialment a Àfrica, començaren a aparéixer arreu del món el que anomenem estats fallits, és a dir, territoris que tenien una determinada forma de govern, d’organització territorial, tribal si es vol, arcaica també, però que havia funcionat d’alguna manera fent viable la vida social i ara esdevenien absolutament caòtics.

És, a partir de l’aparició de l’home blanc a aquells indrets a la recerca de matèries primeres per alimentar la demanda de l’anomenada revolució industrial europea i americana, quan començaren els problemes de debò allí de tot tipus. L’organització secular es trencà, els territoris es dividiren, es crearen artificialment fronteres i guerres per a fomentar l’autodestrucció indígena traslladant allí la lluita d’interessos comercials que es barallaven a milers de kilómetres a canonades. S’exportà la corrupció massiva i si abans havia estat el tràfic d’esclaus i el genocidi, el negoci ara era (i és) el petroli, la fusta, els minerals, la terra de conreu, la riquesa marina el que meneja el capital, la borsa, el que crea àrees geoestratètgiques innegociables aconseguides i mantingudes a sang i foc. Els estats dèbils són estats vulnerables, per la qual cosa el postcapitalisme, és a dir, el neocolonialisme, debilita els estats fins a portar-los a una situació crítica on ells puguen decidir ara què es fa i què no.

Quasi a diari estem veient com estats totalment organitzats s’han transformat en estats fallits. Tot el nord d’Àfrica n’és un exemple, alguns satèl·lits de l’exURSS i tot l’Orient pròxim porta camí de convertir-se en un immens territori sense govern, fallit, enverinat per la cobdícia occidental del capitalisme en cru.

Però el més perillós de tot, per a nosaltres, els europeus occidentals, és que també estan sonant als nostres oïts les trompetes del proper apocalipsi a casa nostra. El postcapitalisme està intentant crear a la vella Europa, fins i tot al si de l’Europa comunitària, un conjunt d’estats fallits que rebenten per la seua ingobernabilitat, per la seua inviavilitat econòmica, per a poder-los (nos) convertir en els seus nous esclaus.

Com s’aconseguix eixe objectiu? Primer que res, com l’experiència els ha ensenyat, és fent-los (nos) ingovernables. Un país, un estat sense un govern fort és un país, un estat feble i a un cos feble se’l pot atacar amb tots els virus i bactèries imaginables perquè la seua capacitat de reacció és mínima.

La fallida democràcia a Espanya està ja a punt de convertir-nos en un nou estat també fallit i si a un estat consolidat, per damunt dels seus representats electes s’imposa el lobby que envia els seus delegats des del centre d’Europa per a dir-nos què s’ha de fer, com i quan i què no, què no faran de nosatres sense govern, que és la seua situació més favorable? El que vullguen, com estan fent-ho a Grècia, a Síria, a Afganistan, Líban, Egipte, Tunísia, Líbia, com estant intentant-ho fer a Itàlia o a Portugal.

Un estat sense govern no és un estat. Podrem tirar-nos la culpa uns a altres, com sempre fem, mentre altres es freguen les mans veient la nostra lluita de galliner, incapaços, com sempre, de baixar-nos del burro i acordar…, alguna cosa. Quan tots volen demostrar als seus seguidors que han aconseguit més que no el rival a qui han aconseguit fer doblegar, el més probable és que ningú no aconseguisca res.

En una situació tan caòtica, la via de l’escapada sempre sembla ser la millor, independitzar-se del caos és com fugir de la zona contaminada per a salvar-se com si fora d’aquella ens esperara el paradís. Però és el paradís el que hi ha fora o sols l’ìmaginem perquè el desitgem?

Cal, doncs, ser capaços de formar un govern fort, progressista, que supere conceptes aldeans per a poder tindre un objectiu superior que no pot ser altre que tindre una societat justa, tota la resta és afavorir el neocolonialisme que alimenta guerres tribals en les quals com a babaus caiguem. No som un país africà però sovint ens comportem com si ho fórem.

Formar a Madrid un govern progressista és el primes pas per a poder formar un govern fort al País Valencià però si continuem mirant-nos el melic volent ser un poc més que no l’altre, si els nostres dirigents d’esquerres seguixen pensant en les seues estratègies de pròpia pervivència personal, si els intents de democratització interna dels partits polítics sols seguixen sent un paperot per a no canviar res, estem perduts.

Què tal seria una abstenció total a les properes eleccions? Sé que direu: guanyaria la dreta perquè ells van tots a votar sempre. Pot ser, però el canvi a l’esquerra seria ja més que urgent i tal vegada, sols tal vegada, a les pròximes eleccions tinguérem uns partits d’esquerra democratitzats des de baix, amb uns programes escaients a la situació real que vivim i que volem canviar, altres institucions i altres formes de govern perquè les actuals ja no ens valen. Tot és posible si el poble vol, si no continuem indolents, si no volem ser un estat fallit més.

Comparteix

Icona de pantalla completa