Ja sé on em pose. Ja sé la resposta previsible, ja sé la reacció de moltes persones que estan en contra de la festa dels bous per tant, res del que puguen opinar em pot sorprendre i, malgrat comprendre’ls des d’un punt de vista moral, a l’inrevés, sé que eixe esforç mental ells o elles ni s’esforcen el més mínim en fer-lo i, el que és pitjor, molts d’ells o elles creuen que en la brutalitat del seu atac rau la força del seu argument, però com que sempre he pensat que en el debat està la clau de l’enteniment sempre que es vulga debatre serenament, clar, (l’insult, tan fàcil com probable, ni en este cas ni en cap altre té cabuda) no defuig d’abordar el tema. No em molesten les discrepàncies perquè jo també discrepe de moltes coses que per a altres persones són normals però de la discrepància a l’insult hi ha la mateixa distància que de la paraula al bram i dit açò, que cadascú elegisca el to amb què vol expressar-se, en l’encertat o no d’ell estarà el seu propi reflex sobre la qual cosa no tinc res a dir. Cadascú que trie.
No faré cap opuscle tendent a defensar allò o l’altre perquè crec que està tot dit sobre el tema taurí, o quasi. Vull, això sí, si és possible, plantejar un dilema que personalment he de manifestar que no entenc, o sí, però vull que m’aclarisca qui calga: Com es pot estar en contra d’alguna cosa i no estar-ho en contra (o així no es manifesta) d’altres similars de pitjor calat moral aplicant els mateixos criteris avaluadors?
Quan es demanà l’abolició de l’esclavitud dels negres als Estats Units amb un decret d’emancipació a 1863 no es féu referència a tot l’esclavisme generalitzat a Àfrica, Països Àrabs, Sud-Amèrica, Xina, colònies espanyoles, etc., per la qual cosa cal dubtar de la voluntat moralista d’aquell i així trobem que Abraham Lincoln, que ha passat a ser el pare de l’abolició de l’esclavitud a Nord- Amèrica, no era abolicionista. Abolí l’esclavitud als estats del sud que no acceptaven la Unió federal impulsada pels governs del nord perquè els esclaus d’allí es rebel·laren contra aquells i tindre així més avantatge en guerra de secessió: era, doncs, pura estratègia militar, res més, per molt moralista que pareguera la iniciativa legal.
A l’ombra d’aquesta reflexió, cal preguntar-se sobre el tema inicial: Com es pot estar en contra de la festa dels bous (amb els arguments que siguen, és igual) i no estar-ho, o no manifestar-se amb la mateixa contundència que es fa contra estos amb la caça, els escorxadors industrials, la cria en captivitat d’aus o contra tantes i tantes matances quotidianes d’animals i que formen part de la nostra cultura?
Sé que es dirà: ¡Sí, sí, contra això també! O: no, és que això forma part del nostre sistema d’alimentació. Davant eixa argumentació tan feble he de dir que podríem alimentar-nos perfectament a base de vegetals i, fins i tot, potser que de forma més saludable, per la qual cosa la defensa decau per inconsistent a l’haver-hi una alternativa vegetariana real. Es pot argüir això i més però jo mai no he vist cap grup pro animalista nu, pintats de roig, amb rètols crítics a un vedat cridant contra els caçadors que en un dia maten centenars d’animals i en deixen ferits uns altres tants, a un tir de colom on passa el mateix, a un escorxador on es maten milers d’aus diàriament amb mètodes cruents que porten a la caldera de desplomatge els animals quasi vius, o a les portes de les federacions de cria en captivitat a petites gàbies de pardalets silvestres per al cant, a les federacions de colombicultura i ja no vull dir res sobre les festes en alguns pobles o cases a la matança del porc, o és que creuen estes sensibles persones que el pernil és un producte que es cull de la natura com si foren figues? Com creuen elles que es fan les botifarres, amb extraccions sanguínies indolores? Per tant, on és el seu crit ací, on la seua protesta per estos maltractaments animals, segons el seu vocabulari, o és que un senglar, per exemple, no té dret a una vida lliure a la muntanya?
Estem a una societat on la visió de la mort cruenta molesta però es relativitza o s’ignora deliberadament quan es fa a portes tancades o fora de la vista i això, vulguem o no, ens col·loca a una situació moral contradictòria i en alguns casos hipòcrita. El lema ha de ser: o tots o ningú. No valen les excepcions perquè si es fan l’objectiu moralitzant, si és que és eixe, es perd.
Es pot dir que un poll, o un conill, o una ovella, etc., han nascut per a morir a la cadena alimentària humana, i jo afig: i un bou també. L’única diferència és la forma de matar-los. Que es derrama sang i que hi ha dolor? Molts heu vist matar anguiles al mercat, s’heu adonat de la sang que hi derramen? De com les tallen a trossos vives encara? No vegeu violència ací o sols penseu en l’all i pebre que vindrà després? Elles tenen un sistema nerviós similar al de qualsevol altre animal i per tant no es pot diferenciar el seu dolor del que pot sentir un altre. Fer-ho ho qüestiona tot, com la intenció final d’Abraham Lincoln al demanar l’abolició dels esclaus als estats sudistes.
No pretenc convèncer ningú i menys els qui creuen estar en possessió de la veritat absoluta, però les coses són com són i cal ser més objectiu. De totes formes, com de Lincoln, jo vull que diguen els qui demanen l’abolició dels bous, què hi ha més enllà o darrere de la seua petició, que siguen sencers. Els qui per experiència hem aprés a llegir entre línies ens ho imaginem per això crec que aprofitar-se de la bona fe de moltes persones amb un missatge ecologista per aconseguir altres objectius que res tenen a vore amb els bous ni com a animals ni com a part d’una determinada festa popular és utilitzar-les, instrumentalitzar-les com a arma llancívola per aconseguir un objectiu final del que no es parla.
Pot ser que si es parlara obertament d’allò, d’allò que s’imaginem, podríem fins i tot estar d’acord amb eixe fi, però amb enganyifes no, per molt subtils que siguen.
