El diàleg no és sols parlar com semànticament es podria deduir, és, sobretot, la capacitat de comunicació empàtica, escoltar abans de proposar, reflexionar abans d’emetre la nostra opinió predeterminada. La majoria de les persones, ho admetem o no, tenim tendència a pensar que els nostres raonaments són millors que no els dels altres i no sé perquè però el benefici del dubte no ens l’autoapliquem sobre els nostres i en tot cas, si el donem solem donar-lo com a concessió als altres i de mala gana fins i tot, quan ens han demostrat com d’equivocats estàvem o el millorable de la nostra posició.
Aquella vella dita castellana de defendella e no enmendalla encara perdura al subconscient i ho apliquem automàticament inclús quan no tenim molt clar allò que diguem o defensem. El dubte, que és el motor de la saviesa, solem menysprear-lo com alguna cosa molesta, com a incòmoda mostra de debilitat, encara que és precisament el que ens fa evolucionar cap a la perfecció: El llest dubta, l’ignorant afirma, diu el vell proverbi.
És una qüestió d’educació, de tradició cultural. No ens han educat per a dubtar sinó per a afirmar. Al Don Juan, de Molière, hi ha una escena en la qual el seu criat li tira en cara que dubte de tot el que hi ha al cel i la terra i ell li contesta: Jo crec que dos i dos són quatre. Sembla una ximplesa, però conté tot el que el segle de les llums volgué transmetre a la humanitat: la necessitat de les persones de poder comprovar les coses, tangibles elles, sobre les quals es té capacitat de mesurar, comptar, sentir, ponderar perquè de tota la resta podem dubtar perquè és contingent, ser o no ser, com que hi haja vida o no més enllà del sistema solar, com que existisca Déu o no… En definitiva, el que cal posar en valor és el que importa de debò a les persones com és el comportament quotidià conforme a regles naturals, la resta és un truc de la imaginació, un desig per a la frustració, una aberració del sistema que ens conduïx al recel.
L’educació rebuda ha estat cimentada sobre creences inamovibles qualificant-les molt sovint de sagrades, com si calguera carregar-les d’alguna ordre procedent d’una entitat supranatural per si de cas ens sobrevinguera el dubte estiguérem preparats per a tancar els ulls i tirar endavant malgrat carregar amb la llosa de no estar segurs del que fem. L’error més gran de l’educació i l’èxit més gran del Poder és poder utilitzar-la per a crear persones obedients. Mantindre’s amb els tretze és una determinació influenciada per l’educació conductista i posem així els nostres interessos per damunt de tot i estem poc o gens disposats a fer concessions als altres, a pactar.
El pacte, que és el punt mitjà entre la claudicació i l’obstinació, és poc freqüent a la nostra cultura i en altres és allò normal. Antigament era normal el pacte entre cavallers, nobles, ciutadans: la paraula donada era llei i així es responia per ella. Hem anat, en la mesura que ens democratitzàvem, restant-li valor al pacte, com si allò sols fóra un signe de debilitat i no un de maduresa. Hem anat cap a posicionaments més radicals creient que amb la reafirmació guanyem prestigi.
Pot ser, com escrivia Aristòtil al seu llibre La Política que: Els governs de Grècia, (llija’s actuals) que hui passen per ser els millors, així com els legisladors que l’han fundat, al parer no han dirigit les seues instruccions cap a la consecució d’un objectiu superior, ni dictat les seues lleis, ni encaminat la seua educació pública cap el conjunt de les virtuts, ans s’han inclinat, no amb molta noblesa, cap a allò que té un aspecte més útil i és capaç de satisfer l’ambició. Està clar que l’estagirita ja veia en l’educació una via, sinó la via, per a fer de les persones uns éssers dialogants i no, com criticava, uns individus orientats cap la consecució dels seus objectius personals com des d’aleshores sembla que ens han educat: Vull el que vull i la resta m’és sols instrumental.
Admirem a qui s’aferra a una idea i li donem caràcter de virtuós, fins i tot d’heroi o sant, tot i que el normal no hauria d’estar així perquè eixa actitud sols conduïx cap el fanatisme intransigent. He escoltat fa poc una frase que m’ha agradat: No hi ha veritats absolutes i açò és una veritat absoluta. Pot ser ací rau tot, en la capacitat d’empatia que tinguem per arribar a punts d’encontre a partir que admetem que no hi ha veritats absolutes.
Després trenta-quatre anys de dir barbaritats una part de l’esquerra valenciana contra l’altra, o les altres, resulta que eren complementàries en quant han raonat un poc, com les potes d’una taula que ajuden a mantindre el tauler pla i útil. La necessitat ha estat el foc que hi ha fos aquells metalls que semblaven indomables a força de purs i n’ha resultat un altre millor, per mal·leable, que qualsevol dels altres considerats individualment com a forts. La fusió era la solució, no el problema, i hem tardat una eternitat per adonar-nos.
La fórmula valenciana exportada a Madrid podria ser vàlida per a treure la dreta del poder com ho ha estat ací però sembla que allà els fonamentalismes són més forts que no ací (que ja és dir) i això és una dificultat afegida difícil de salvar: d’aquella educació estos fangs. No baixar-se del burro davant tothom és, per alguns, més important que arribar a acords que envien el PP a l’ostracisme. Sembla vergonyós, un insult a la intel·ligència i no val dir que la culpa sempre és dels altres, això ja no ens val.
És una qüestió de bona educació saber cedir quan cal, sobretot quan hi ha un bé superior que salvar, i tant és així que el que pareixia anava a ser un signe de debilitat, acaba sent un d’intel·ligència admirat per tothom i valorat com alguna cosa molt positiva, de polítics amb trellat, en definitiva.
Pedro Sànchez, com estava previst, ha perdut el primer assalt a la Moncloa i el segon i tot sembla que hàgem d’anar a unes noves eleccions, que seran qualsevol cosa menys noves, però aleshores ens haurem de preguntar: Qui ha guanyat amb este procés fallit per manca d’acords? Jo vos ho dic: ella, la dreta.
Els càlculs que es puguen fer pensant que a unes altres eleccions poden eixir millor les coses a uns o a altres és fum de botja: No hi ha res més segur que el que es té a la ma. Però com deia Aristòtil, estem educats per a satisfer les nostres ambicions personals i no per a mirar per damunt de l’horitzó i això més prompte que tard es paga, i car.
No sé per què una cosa tan lletja del cos com és el melic ens el mirem tant.
