Política per a un País

Este és el títol d’un llibre que publicà Vicent Ventura en 1977 en resposta al publicat l’any anterior per Joan Fuster, Un País sense política on es preguntava: “Sense política o sense polítics?” És un recull d’articles publicats a distints diaris catalans i reflexions personals en el moment en què tot estava per fer i anomenàrem i anomenem genèricament ‘transició’, és a dir, sobre tot el procés polític i social que esdevingué després de la mort de Franco al 1975 a Espanya i que implicava la construcció d’una realitat política d’acord amb les aspiracions que cada territori tenia per al seu particular futur vist des d’una òptica d’esquerres. Era un intent de racionalitzar el que podríem dir procés de construcció d’una nova estructura territorial espanyola on les nacionalitats amb una història pròpia, una llengua i una cultura també pròpia i unes institucions pròpies pogueren també fer i tindre a partir d’aleshores una política pròpia feta des d’allí. Davant eixa possibilitat, la dreta encara totalment franquista, deia allò de: “a este paso nos vamos a quedar solo con Cuenca”. Ella al d’ella: Espanya una i granítica i punt, però quan no pogué més, el ministre andalús d’UCD Clavero Arévalo, tirà per la via del mig i instaurà el café per a tots i ací estem, amb un café descafeïnat, amb un got de plàstic que ens crema els dits i esperant el sucre.

Ara, com a qualsevol altra precampanya electoral haguda ací fins a la data, torna a sortir el debat sobre la conveniència o no de pactes entre partits que, almenys en teoria, compartixen objectius també, més o menys, comuns. Una mena de cerca de denominador que es deuria donar a partir d’unes determinades premisses. Però este debat, al meu entendre, no s’establix sobre l’objectiu que és on caldria incidir sinó sobre les premisses, el que difumina d’alguna forma a aquell i el fa fastigós i incomprensible per repetitiu per a una gran majoria de persones que possiblement estarien interessades en el tema de tractar-lo d’una manera més didàctica.

La Veu del País Valencià és el mitjà on ja estem veient este debat i, de segur serà l’únic mitjà de comunicació valencià on es podran vore reflexades meridianament tots els corrents d’opinió que alimenten les distintes alternatives nacionalistes, dit açò des de la perspectiva més ampla possible, la que deu suscitar un debat d’estes característiques i que hauria d’englobar a tots els partits d’esquerres valencians. La dreta ha tingut i té més clar que ningú el seu objectiu polític i això li dona una força suplementària i un avantatge electoral clar que l’esquerra no té i que sinò és capaç d’unificar criteris, no tindrà. No hi ha cosa que l’electorat castigue més a l’esquerra que és la seua falta de coherència.

Sota la meua opinió, no és eficient buscar objectius comuns sense un debat obert previ. Fins ara, estos se ‘suposen’ però desconeguem la forma explícita d’aconseguir-los. Cal passar de les suposicions al plantejament coherent, explicat clarament i de forma comprensible a tothom. Si el poble valencià no ‘comprén’ el què, el com i, sobretot, el perquè, no cal que perdem el temps cercant coalicions, sumar sigles, repartir llocs a les llistes electorals ni res per l’estil perquè tot quedarà, com sempre, en discursos que a força de dogmàtics, no arribaran a convèncer ningú que no estiga ja convençut prèviament, és a dir, a avançar un pam, i tot quedarà com sempre també, en acusacions a l’altre d’açò, d’allò i del més enllà per no avindre’s al dogma que cadascú predica amb un aire fonamentalista sorprenent. Si ningú és capaç de dubtar que el seu discurs és modificable i s’enroca, eixa falta de flexibilitat l’impedirà l’acord o els acords que calguen entre els qui, com deia abans, compartixen objectius encara que bàsics, la qual cosa a la dreta li ve de meravella.

Un debat podria ser, per exemple, la viabilitat política d’uns Països Catalans quan hi ha en marxa a la mateixa Catalunya un procés sobiranista, és a dir, un intent de segregar-se de la resta de l’actual estat espanyol del qual els valencians i valencianes formem part i que junt als balears som ara per ara uns convidats de pedra i als qui ningun partit català fa referència expressa sobre què farien amb nosaltres i per tant no sabem on quedaríem de prosperar. Pintem alguna cosa per a ells més enllà de la retòrica històrica-familiar-cultural? I, en tot cas, què i per a què? Si no sabem açò no sabem res i a mi m’agrada saber on va un tren abans de pujar-hi.

Ja que al País Valencià no tenim mitjans de comunicació audiovisuals públics, caldria que els partits polítics implicats en un projecte comú progressista valencianista obriren debats públics a tot arreu del País Valencià perquè la gent coneguera què es vol aconseguir i com i, naturalment, perquè, fer-la participar-hi i, a partir d’ací, fer un programa bàsic comú, independentment d’altres plantejaments econòmics, socials i culturals que cada partit tinga a bé defensar sota la seua òptica política. O es va a la recerca d’un plantejament bàsic compartit o no es tindrà una majoria suficient per a fer-lo possible, així de clar. Es tractaria d’un programa de mínims irrenunciable, un enunciat sobre el qual no pogueren haver-hi dubtes per a ningú i que transmetera credibilitat i il·lusió al poble valencià.

Abans d’intentar fer sopes de lletres, coalicions problemàtiques i lideratges provisionals cal que, els qui estem per un País Valencià diferent al d’ara, ens posem mentalment d’acord perquè si no, tenim dreta per a una bona estona més.