Pep Laguarda, Vicent Fenollosa

26 novembre 2014 01:00h
A les darreries dels anys seixanta, els joves de Rafelbunyol volguérem fer alguna cosa que anara més enllà de la fèrula franquista i ens organitzàrem en una associació "cultural" a l’empara d'un seminarista, Vicent Fenollosa, el qual donava (irònicament) la imatge de fidelitat al règim malgrat que completava la seua formació al seminari de Montcada amb el treball als estius a la Mercedes d'Alemanya per pagar-se els estudis on conegué la democràcia, amb altres, com Pep Laguarda, provinent d'una família burgesa i acomodada, que tirava pels barrancs del marxisme i del nacionalisme coherent, arribant a formar un grup bastant nombrós de reflexió i debat sobre quin era el futur que volíem per el poble. El desig de buscar una alternativa al cementeri on vivíem era poderós i ens feia menysprear els riscs que teníem amb una policia olorant els nostres moviments, doncs pressentia (i tenien raons) que més enllà dels guateques on Adamo, Charles Aznavour o Silvie Vartan que ens apropaven uns cossos adolescents, es coïa alguna cosa més que podia tirar per terra tot un món: el d'ells.

Vicent i Pep ens arrossegaren amb la facilitat que pot arrossegar una font un ramat assedegat. Un, perquè coneixia el sindicalisme alemany d'aleshores i ens el transmetia en tornar d'allà contant-nos com funcionava una empresa i com es relacionava amb els seus treballadors, o com s'elegia el govern del país, a més a més, ens portava discs prohibits ací: Je t'aime moi non plus on una Jane Birkin fosa arrossegava la nostra imaginació verge fins el precipici, o altres de Jaques Brel o Raimon, com País Basc: No ens confonen les mentides que els que poden han contat....¡Gora gora diuen fort allà al País Basc! L'altre, Pep, perquè havia estudiat a bons col·legis a Suïssa i, com no, coneixia el francés i l'anglés millor que tots nosaltres que sols el sabíem perquè aquell sols l’havíem mal estudiat al batxillerat, que, aleshores, era l'idioma estranger oficial al currículum. Malgrat això, no deixàrem de conéixer, gràcies a aquest corruptor, el que també ens portava de novetats europees que ací ens semblaven extra-terrestres: coses com Hair i la seua denúncia de la matança a Vietnam, per exemple. El demés ens facilitava guateques inoblidables.

Vicent cantà missa, se n’anà a Sud-Amèrica, conegué el colp d'estat a Xile, i quan tornà no va voler saber res més d'una església que s'havia agenollat als peus de Pinochet, penjà la sotana i se n’anà de mestre a Canàries on arribà a ser regidor socialista del poble on vivia fins la seua prematura mort per càncer de pulmó.

Pep Laguarda, podent ser un burgés com tota la seua família, se n’anà a viure al barri del Carme i des d'allà ens convidà a conéixer Capsa i altres refugis on la música alternativa d'aleshores es pegava de bufetades amb la dels Brincos o Fórmula V amb la qual el règim intentava anestesiar-nos, i es dedicà a composar cançons i pintar quadres amb la signatura d'home nou que tingueren una bona venda a ARCO a Madrid. Tota una declaració de principis.

Evolucionà, i les seues cançons, que cantàvem a la tardor a la caseta del secà de mon pare o sota una garrofera, com ell descriu al seu disc Brossa d'ahir, s'han convertit en cançons de culte per una generació que a l'ombra de Pau Riba intentàvem fer una País normal. Afortunadament, gent com Obrint Pas han trencat després la ‘modorra’ valenciana, a banda dels clàssics com Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall o altres que em recordareu que sempre han estat i estaran ací.

El País Valencià està i ha estat sempre viu malgrat les tones de fem que ens han tirat damunt i sempre hi ha hagut, a totes les generacions, gent molt conscient d’allò que ens jugàvem: Vicent, Pep i tants altres que no coneixerem mai han fet que aquest País no es mora, i que lluite ací i a l'altra banda del món pel que ens uneix a tot el gènere humà: la dignitat. La dignitat de ser poble, un poble que no té més fronteres que les que altres imposen. La lluita continua i els braços joves han de ser els qui agafen el pal de la bandera que ens porte lluny, eixe és el seu destí, el seu gloriós destí.

Escoltar Brossa d'ahir ens torna a la línia d'eixida, a clavar les soles al terra i alçar el cap disposats a eixir disparats, des del passat, imparables cap un futur que sols serà nostre si esprintem a esta última volta que, de segur, amics i amigues, serà definitiva. ¡Va per Pep i per Vicent!



 
next