Un dia, enfilàrem el cotxe cap Oliva, d’Oliva a Pego i de Pego a l’Adsúbia. A partir d’ahí, una carretera estreta i plena de corbes anava mostrant-nos un paissatge vulgar i mil vegades vist a altres indrets del País: xalets i urbanitzacions sense gràcia que havien destrossat paratges que algun dia eren secà convertint pobles habitables i abellidors en un passadís de vehícles i gent forastera que deambulava pels carrers a l’absurda recerca del paradís que ells mateix havien contribuït a destruir.
Passats uns kilòmetres de més corbes i rostàries desafiants aparegueren les primeres cases, grans i ben curades, de bon gust rústic i assegudes a la vora del camí com qui mira qui passa. Benirrama, Benialí, Benissiva, Benitaia, La Carroja i Alpatró, lloc del nostre destí, se succeïren al nostre pas.
La casa era gran i tenia una parra a un costat que li donava nom. L’interior era espaiós i net, molt còmode i el dormitori a la part de dalt, fantàstic, amb vigues de pi al sostre, un mobiliari en consonància i un llit més que còmode. Les parets estaven pintades de verd jade i una petita finestra de fusta s’obria a unes cases sobre les quals es veien les properes muntanyes. Em sentia feliç i maravellat, com un infant davant les joguines que li havien dut els reis mags. Ella que es reia tombada al llit em preguntà: T’agrada? Jo contestí descordant-li el vestit a poc a poc i ella em respongué arquejant el seu cos contra el meu mentre als llavis dibuixava un crit de guerra.
Recorreguèrem el poble, de carrers estrets i nets, humits encara als recers per la rosada de la nit. Les cases eren de pedra massissa i fusta i es notava en elles una cura impecable que les feia més sòlides encara. A l’eixida agafàrem una senda que serpentejava per bancals de cirerers i ametllers cap amunt. Les branques nues d’alguna figuera i l’ombra de les oliveres que de tant en tant apareixien per la vora ens acompanyaven en la pujada a la reina de les muntanyes de la Vall: la Foradada. El camí es tornà senda de ferradura que trepava per la resta desdibuixada d’alguns graons centenaris, ruta que connectava els pobles de les valls veïnes, vereda de bandolers i de mules que portaven en sàries les collites d’un indret a l’altre o el contraban que venia des del veí port de Dénia, viver de rondalles de gegants i herois del poble contades de generació en generació.
Des d’allí es veia el món, al menys tot el món que cal vore per ser feliç. Els poblets que haviem vist passant i altres que encara no hi havíem anat, voltats de bancals i basses de rec jeien davant nostre, i a la nostra esquena, les muntanyes de la Vall d’Ebo cobertes pel mantó blanc de neu que havia caigut la setmana anterior s’estenien al sol. Què es podia demanar més?
Em lleví l’abric i el vaig estendre sobre una gran roca per seure’ns i contemplar tranquilament tot allò que ens regalava la llum del mig dia. L’aire era pur i el cel feria els ulls amb tanta lluentor que per mirar calia posar la mà de visera, la resta la tenia al meu costat, amb els seus cabells rulls onejant cadenciosament al so que la brisa volia. El silenci de l’indret em semblava sacre, com si cap ser viu volguera trencar aquell moment irrepetible. No sé si va ser pel vent o per l’emoció però una llàgrima s’escorregué per la meua cara. Ella es girà i somriguè deixant caure el seu cap sobre el meu muscle, m’agafà la mà i sols el cel va ser testimoni del petó més dolç que mai s’haja donat i de l’estima més sencera que pot existir.
Després de dinar a Benialí al restaurant l’Aplec on Germà i Toni, els dos amfitrions que ens tractaren extraordinàriament servint-nos el millor de la casa i tastar alguns dels magnífics vins dels sellers de la comarca, recorreguérem alguns poblets on la serenitat i la pau es palpava a cada cantó, a cada placeta, a cada carrer, a cada font que brollava generosa al racò més inesperat.
Recorreguèrem alguns poblets més i gaudirem d’una cuina impensable fins l’hora de tornar a València. Pel camí ella em digué: No li ho digues a ningú. Jo apartí un segon la mirada de la carretera i la vaig mirar interrogant-la amb els ulls. No li digues a ningú que és la Vall de Gallinera perquè si ho descobrixen vindran ací i ho destrossaran tot, com ho han fet en tot el bonic d’allà baix i altres indrets del País i sols ens deixaran el pa per huí i la misèria per sempre.
D’ella fa anys que no sé quasi res, de tard en tard alguna notícia a través d’amics, com a molt. ¡Tant de bo siga tan feliç com jo ho vaig ser amb ella! però aquelles paraules m’han tornat a colpejar el pit i fer apretar els punys en llegir a La Veu del Pais Valencià com un Pla General d’Ordrenació Urbanística (PGOU) vol qualificar d’urbanitzables 150.000 m2 de la Vall de Gallinera i construir 582 nous habitatges arrasant tot el que de bo hi ha allí.
Per què volen cremar el paradís? Tots hem de dir NO, no sols AGRO, !ens robaran a tots els valencians i valencianes! És que no ens han fet prou de mal ja? Quants exemples més ha de vore la gent per a no mossegar la poma enverinada?
Si la matèixa Generalitat ha dit que no es va a requalificar ni un pam més de sòl al País Valencià, què diu ara? A qui estan untant abans de perdre el govern del País? Què vorem aleshores des de la Foradada? Uns llacs de teules i asfalt? Maleïts sigau! És que ningú vol vore ja mai més el que jo vaig vore? És que ningú es vol enamorar mai més tenint el cel per damunt i el paradís als seus peus? La Mort està esmolant la dalla mentre mira la Vall de Gallinera i una calavera es riu mentre corre la pedra per la fulla.
Estimada, no puc seguir sense dir-li-ho a ningú, és més, crec que ho he de dir a tot el poble valencià perquè no ens roben el que tu i jo vivírem allí. Vull que tots vagen a la Vall a enamorar-se perquè sols així quedarà viu eixe racó per a tots i, qui sap, poguem tornar algun dia tu i jo per trovar-lo com el deixàrem.
