Però així és, i essent ben cert que ningú, en néixer, no n’és culpable dels desgavells que s’hi troba escampats per casa seva, pel seu país o pel planeta, no és menys cert que, en créixer, sí que li pertocarà justament una part de la responsabilitat que calgui per mirar d’endreçar-los; ni que sigui una mica.
Pocs anys enrere, durant una conferència d’Alfons López Tena, ens va parlar als assistents de l’escriptor i polític francès Alexis de Tocqueville. Aquest va estar designat, el 1831, pel govern de França per anar als Estats Units a estudiar el seu sistema de presons. Fruit d’aquesta recerca va escriure, uns anys més tard, el seu llibre La Democràcia a Amèrica. Segons en Tena, els treballs de Tocqueville, i també la seva pregona inquietud intel·lectual, el van fer adonar-se que, per a copsar el nivell de benestar d’una societat qualsevol, el punt d’inici d’estudi n’han de ser els marges. Respecte de les presons americanes del dinou, el pensador francès sostenia que era important avaluar quines eren les condicions de vida dels seus presoners, car per ser aquests éssers humans privats de llibertat i d’altres drets, resultava més fàcil mesurar el grau d’aplicació de força que el poder podria arribar a imposar a tota la població en el cas que no hi haguessin impediments per fer-ho.
Ras i curt, que així com són tractats els marges o perifèries d’un sistema podem arribar a imaginar com seria tractat el centre (normalment més fort i consolidat), si no n’hi hagués resistència, i resiliència, o capacitat a resistir, concepte que l’autor ha treballat.
En el cas del llibre que comentem avui, Qui estima la llengua la fa servir, editat recentment per Barcanova, les similituds amb la teoria de Tocqueville són ben evidents. Perquè el seu autor, el psicòleg, mestre i escriptor Quim Gibert, malgrat ser nascut a Arenys de Mar, fa molts anys que resideix a la Franja de Ponent, concretament a Fraga (Baix Cinca). I fa encara més temps que malda per dignificar la llengua catalana, pròpia d’aquesta faixa interior del nostre àmbit lingüístic. Un àmbit, per cert, que resseguint la idea tocquevilliana adés apuntada, podria ser considerat perfectament com el marge, o bé com un més dels nombrosos marges de les terres de parla catalana. I això és rellevant pel que fa a la qüestió que aquí tractem. Perquè, per exemple, estudiant quin és el grau de promoció i protecció que el català rep a les terres de ponent (que, hores d’ara, és gairebé zero), podem entendre perfectament quin seria el tractament que rebria el català per part de les autoritats estatals espanyoles a d’altres nuclis on la consciència de la seva precarietat, i per tant, de la necessitat i urgència de la seva defensa, és més arrelada.
No obstant, i a més de les terres de ponent, no cal oblidar que, de marges, n’hi ha molts als nostres territoris: hom podrà parlar del País Valencià, de la Catalunya Nord, de les Illes, de l’Alguer i, fins i tot, a segons quines contrades, del mateix Principat, on ara mateix la situació de la nostra llengua no és gens tranquil·litzadora ni tampoc idònia.
En altres paraules, avui les agressions contra la llengua catalana es multipliquen arreu. N’hi ha prou amb que un sol alumne reclami rebre l’escolarització en castellà al sistema d’educació públic del Principat perquè la justícia espanyola obligui d’immediat a la resta d’alumnes del centre a ser ensenyats en aqueixa llengua, tot cruspint-se olímpicament les vigents i consolidades disposicions en matèria d’immersió lingüística. Al País Valencià resulten insuficients les places d’escolarització en valencià per als alumnes que així ho exigeixen, i el govern de la Generalitat valenciana no fa el menor esforç per a incrementar-les. A les Illes han volgut decretar que el català sigui una llengua de segona tant a l’administració com a l’educació. A la Catalunya Nord no hi ha rastre del català als estaments oficials i la seva precària existència depèn de lloabilíssimes iniciatives privades. A la Franja, finalment, l’amenaça de tenir l’ominosa denominació d’aragonès oriental per al català de totes i tots és una mostra de com de punyent pot ser l’Estat espanyol al moment de carregar, amb tots els mitjans possibles al seu abast, contra la nostra llengua, que és el mateix que dir que ho fa contra la nostra cultura i la nostra societat.
Tenint això ben clar, mentre que la nostra emancipació, a tots els efectes, no acabi d’arribar, continuen essent necessaris llibres com aquest que Quim Gibert ha publicat fa escassos mesos. El llibre Qui estima la llengua la fa servir (Els catalans i l’ús del català) és un llibre plaent i estimulant. A més de la seva utilitat didàctica i instructiva, perquè proporciona arguments i recursos per poder sortir-se’n de situacions incòmodes, és de lectura amena i entretinguda. L’estil deliciós i delicat d’en Quim ens fa passar fulla rere fulla sense adonar-nos-en, insuflant en el lector la balsàmica sensació de trobar-se en un món evidentment imperfecte, però en el qual la paraula impossible gairebé és delictiva, i amb les solucions i els seus nombrosíssims exemples a l’abast.
Per a aquells que ja el coneixem, s’ha de dir que a les pàgines de l’obra s’hi troba el Quim narrador de contes i faules que ja havíem presenciat a tants indrets sota la forma de presentacions, jornades de conferències i activitats diverses. Però també és cert que, fins i tot per a aquests últims, l’obra presenta una solidesa formal tan formidable que constitueix una gratíssima sorpresa. Això és degut a la gran quantitat de referències, perspectives, cites, anàlisis i possibilitats que hi conté. És increïble l’arsenal (mai millor dit) de situacions reals relatades al seu sí, tendents a explicar als lectors fórmules per al millorament de la nostra situació lingüística i nacional, d’estratègies per a combatre el pessimisme, de savis consells per fomentar l’autoestima, i de raons, en definitiva, per aconseguir fer virtut de la nostra necessitat i no acabar defallint com a catalans, víctimes fàcils dels nostres botxins. Al llibre Quim ens ho explica ben a les clares: no som els primers que hem patit aquests tràngols identitaris, probablement tampoc no serem els últims. Exemples n’hi ha, a dojo, que ens ho demostren i avalen, ja que altres individus, col·lectius i pobles han passat per situacions semblants al llarg de la història, molts d’aquests en moments ben recents, i han aconseguit superar-les i reeixir-se’n. Els exemples, com molt bé ens diu Quim, els tenim, i de tota mena. Ara només cal conèixer-los i seguir-los. I quan n’hi anem mancats, de recursos, sempre podem fer ús de la creativitat, de la intel·ligència, procurant fins i tot convertir la nostra lluita personal davant l’adversitat en un camí plaent i encoratjador i que tingui sentit per ell mateix.
Fa pocs anys, l’escriptor i llibreter valencià Rafael Arnal ens va dir sobre la seva participació a la lluita antifranquista als anys seixanta, que en realitat eren pocs com ell, i que la caiguda de la dictadura, en certs moments, no estava gens clara. Malgrat la por i la incertesa d’aquell període infaust, ell i els seus companys persistien, ja que sabien que allò que feien era just, que estaven carregats de raó, i que fent-ho ja s’hi sentien homes lliures, malgrat viure sota una dictadura. Amb aquest exemple es comprova un cop més que allò que més ens acaba omplint als humans és la capacitat que tenim per ajudar a d’altres. I això, en definitiva, ens el que ens ha ofert Quim Gibert amb aquest primer llibre seu en solitari: un argument irrefutable per a conèixer quins són els entrebancs en el camí de la nostra plenitud, i quines són o poden ser les maneres per superar-los. En el fons, una cosa tan senzilla com no deixar de parlar la nostra pròpia llengua, el català, pot ser de molta, moltíssima utilitat.
Marco Poveda i
