Ja sé que ens vas deixar la teua casa perquè en tinguérem cura mentre tu feies vacances, però, mira, company, les coses han anat malament per ací, molt malament, i t’he de dir que aquella terra fecunda d’horta, de cims emboirats i d’ones, ha esdevingut un desert que arrecera les pitjors bèsties que mare ha parit. Aquells corcons que tant t’enutjaven, ja han posseït la casa sencera. Hi van entrar tots: cucs, sangoneres, fardatxos, paràsits que han ocupat les parets de la teua llar i des de dins la roseguen i l’esmicolen sense descans.
Nosaltres fem el que podem, Ovidi: hem estacat els murs per mantenir-los ferms i protegir-nos de l’obscuritat infernal que ens assetja, hem adobat l’hort i hem tornat a plantar oliveres al jardí erm que els llimacs havien envaït, però tenim la mort a casa, amic, i no vol anar-se’n. És cert que no ens falten mans per lluir, desbrossar, rastellar i acolorir la teua llar, tanmateix l’enemic és poderós, Ovidi, i cada vegada ens és més difícil existir.
Així i tot, les nostres veus malden per esgarrar el silenci imposat i llancen a la claror del cel la perversitat i el malefici que cobreix aquest país. Ens han malferit l’esperança, Ovidi, ens han violat el passat i han intoxicat el nostre aire tot i que, ben bé que ho saps, som un poble gentil i pacient. Et promet que algun dia aplacarem els musells nauseabunds de les guineus que ens volen rendits, rebrotaran les arrels de la nostra terra i de la nostra llengua, i un capvespre, nosaltres, els teus amics, els teus hereus, obrirem novament la teua casa polida.
De moment, però, el camí és llarg i fatigós, i el teu cos feble. No tornes, Ovidi. Encara no. Que les algues de la nostra mar continuen bressolant-te, amic meu, poeta i lluitador, i que les ones t’arreceren de les flames de l’oblit.
Nosaltres, Ovidi, mentrestant, continuarem fent guàrdia davant la porta del teu record.
