No puc imaginar quina classe de bèsties carronyeres poden igualar el seu afany de destrucció i aniquilació; ni quina mena de pensament genocida s’amaga darrere la seua voluntat. Vosté i els seus són perfectament sabedors que un poble sense mitjans de comunicació propis és un poble silenciat; que una generació de criatures educada amb referents allunyats dels seus orígens acaba sent assimilada; que una cultura sense ressò s’extingeix; i que una llengua sense models estàndards acaba desfent-se en mil bocins com un tros de sabó en l’aigua de la pica.
L’empeny a desmuntar allò que un dia de fa molts anys ens va il·lusionar, a molts valencians i valencianes, només confirma l’agonia del seu partit, farcit de paràsits miserables, que, posat a morir, prefereix fent-ho matant.
Tanmateix li recorde, senyor president, que som valencians vells, descendents de reis i cavallers, néts de maulets, hereus d’Ausiàs March i Joanot Martorell, guardians dels tresors de Carles Salvador i Enric Valor, deixebles de Fuster i Estellés, i que durant segles, fugint de depredadors com vostés, hem resguardat a les llars la nostra llengua, empobrida, mutilada, però sempre disposada a renàixer.
Fer callar una televisió per emmudir tradicions, paisatges, visions del món i paraules centenàries és pretendre ajusticiar tot un poble. No s’estranye, doncs, que el condemnat a mort s’hi resistisca amb totes les seues forces.
Vosté encara no ha entés, president de la infàmia, que el silenci imposat és, ben sovint, el primer crit de guerra.
