La terra interior i altres poemes és un recull poètic de Vicent Berenguer, refet amb cura per ell mateix. Amb pròleg de D. Sam Abrams, s’hi compon de quatre parts escrites entre els anys 1989 i 2008: La terra interior (1989), Imitació de la soledat (1990), L’home no confia en la ciutat (1996) i Altres poemes (1996-2008). Segons Abrams la producció lírica de Berenguer conté «una unitat formal i estilística que es caracteritza per la síntesi harmoniosa entre tradició i modernitat, la precisió lèxica, la subtilesa intel·lectual, l’aparent senzillesa expressiva, el domini perfecte de l’emotivitat, la dosificació immillorable dels silencis textuals, la varietat dels registres (poemes breus i llargs, poemes en vers clàssic i vers lliure, poemes en prosa i proses poètiques), la sensualitat i la sensorialitat, l’autenticitat, les modulacions tonals de la veu poètica, el do de la musicalitat, el talent per la creació d’imatges, metàfores i símbols, etc». I encara, Jordi Valls escriu, a títol personal «destaco l’evolució del poeta intimista, suggerent i simbòlic, al Berenguer expressionista, crític, incisiu, agut i lúcid, i amb quina capacitat fa la transició sense desmerèixer l’honesta i personal manera de mirar».
Entre tant de merescut afalac, hom que acaba d’arribar com aquell qui diu per aquestes terres interiors tan sols li resta que gaudir de la lectura moderna, íntima i amorosa que ens ofereix Berenguer. Un poeta bucòlic, a la manera de Virgili o no, com Valls interpreta de la seua lectura del pròleg d’Abrams; perquè la poètica de Berenguer pertany no tan sols a la vida i ocupació dels pastors, sinó que la seua mirada va molt més enllà, car com ja ens avançava Josep Palomero a
Bengales en la fosca, antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997: Berenguer «investigà a fons sobre les diverses formes d’expressió poètica. Al costat de referències a l’amor i a la sensualitat, mostrà amb un llenguatge sumptuós una percepció desintegradora de la realitat […] tot això enunciat amb un harmoniós acoblament entre l’expressió lírica i la meditació elegíaca». Comptat i debatut, Francesc Calafat a
Camp de mines, poesia catalana del País Valencià 1980-1990, conclou: «Berenguer sens dubte és un dels poetes que més curiositat ha demostrat per indagar en distintes formes poètiques i extraure’n la màxima rendibilitat al seu llenguatge».
Amb un llenguatge ric, un to irreal i quotidià, amb ironia per relativitzar la realitat i el llenguatge. A La terra interior fila prim entre el vers i la prosa, construint, amb paraules d’Enric Sòria «una elegia serena, distanciada, a voltes astutament irònica, d’una sorprenent capacitat evocadora». Doncs així la seua poesia esdevé sensible on els seues escrits són fotografies reflexives dels instants del jo líric. Elabora imatges suggeridores i denses, farcides de matisos amb una poesia personal, molt senzilla i acurada alhora. El paisatge, el temps i el record són altres temes recurrents de Berenguer. El postsimbolisme que podem trobar-hi entre els seus versos crea un món per a seduir el lector, subtilment. Així, l’obra del poeta gira en tres eixos fonamentals: la realitat que l’envolta, el coneixement de l’altri i el propi coneixement d’ell mateix. Perquè com escrigué Ezra Pound, i recorda Abrams al pròleg, les paraules de la poesia «estan carregades de sentit». Uns mots que hi són reflex de la intel·ligència del cor.
Abans de tindre un nom
Cada un de nosaltres,
Ell ja era i no era,
Buscava
La suma dels instants harmoniosos
Posseïts
per a oblidar-los
I tornar-hi.
Tendríssim Don Juan meu,
Animal que derroca el temps.
Vicent Berenguer (Banyeres de Mariola, 1955) és poeta, traductor i editor valencià. El 1986 creà la col·lecció de poesia «Edicions de la Guerra» que a partir de 1997 s’integra a l’Editorial Denes. Ha col·laborat en revistes com
El Temps, Reduccions i Caràcters, entre d’altres. Ha traduït del portugués a escriptors com Eugénio de Andrade. Ha estat seleccionat en antologies. És membre del PEN català i participa en la revista comarcal de l’Alcoià
Barcella. Obres de poesia:
Guants de macam (Ed. del Cingle, València, 1985),
Carmí vora els llavis (Ed. del Cingle, València, 1986,
Dalila (La forest d’Arana, València, 1987)
, La terra interior (
Denes, València, 1989)
, Imitació de la soledat (U. Stabile, València, 1990)
, L’home no confia en la ciutat (Bromera, Alzira, 1996) i
La terra interior i altres poemes (Denes, València, 2011). Obra de teatre:
La llegenda del drac i la princesa (Alzira, 1997), amb la col·laboració de Jordi Garcia Vilar. I les obres de traduccions: Eugénio de Andrade,
Matèria solar, 1987
, Eugénio de Andrade,
Encontre amb Fernando Pessoa, 1988
, Jorge Sousa Braga,
Poemes, Rubem Fonseca,
El cas Morel, Alzira 1994
, Xosé-María Díez Castro,
Nimbes, 1997. Ha merescut els següents premis i reconeixements:
Amadeu Oller de poesia (1983)
, Vila d’Alaquàs (1983)
, Senyoriu d’Ausiàs March (1985) i el
Roís de Corella, dels Premis Ciutat de València (1989).
