Comunicacions instantànies

24 novembre 2016 01:00h
La comunicació és una de les capacitats que l’espècie humana té més desenvolupades. No és sorprenent, si tenim en compte que som una espècie que algunes eminències descriuen com ‘primats altament sociables’. La precisió i la modulació amb què som capaços de transmetre continguts d’elevada complexitat, dota els grups humans d’una elevada eficàcia a l’hora de col·laborar per a la consecució d’objectius i, per tant, l’obtenció de beneficis.

Tot i que les hipòtesis sobre els orígens del llenguatge han estat, i ho són encara, molt diverses (en molts casos, fins i tot destrellatades), no hi ha dubte que, com a capacitat funcional, deriva dels sistemes de comunicació que observem en moltes altres espècies animals. Uns sistemes considerablement més limitats que el llenguatge a l’hora de transmetre continguts, però indubtablement suficients per a garantir la supervivència i facilitar la reproducció dels membres de l’espècie.

Una característica comuna a tots els sistemes de comunicació és el caràcter presencial. És això, el fet que emissors i receptors estiguen a prop, el que permet un tret fonamental de la bona comunicació: la modulació del missatge. Quan dos o més persones parlen en grup, qui pren la paraula veu i sent els altres, i això li permet d’ajustar el missatge i, si cal, modificar-lo apropiadament, o fins i tot inhibir-lo i, com es diu sovint, mantenir un respectuós silenci. Durant tota la nostra història evolutiva ha estat així. Amb l’aparició (molt més tardana) de l’escriptura, es va obrir la possibilitat d’enviar missatges a receptors situats a gran distància. Qui sabia escriure podia comunicar-se amb qui sabia llegir, encara que estigueren a molts dies de distància. Alguns lectors potser encara recordaran el nivell de formalitat que solien exhibir les cartes que s’enviaven, en paper i amb sobre i segell.

L’escalada en velocitat de la comunicació dels missatges a distància ha estat vertiginosa. De l’epístola al telègraf, la ràdio, el telèfon… i ara mateix, a les aplicacions de missatgeria instantània, que ens permeten exactament això: comunicar ara mateix amb interlocutors diversos a qui no veiem ni ens veuen. Els avantatges de tot això són evidents i no cal detallar-los. Hi ha també, per contra, alguns inconvenients, relacionats precisament amb la distància evolutiva que hi ha entre el llenguatge tal com es va desenvolupar (com a conseqüència del fet que comunicar-se efectivament incrementava la capacitat de supervivència i de reproducció dels individus que posseïen aquesta qualitat), i la missatgeria instantània. Aquesta, ens permet d’expressar qualsevol cosa que volem, amb tanta precisió i eficiència com la nostra habilitat lingüística ens puga proporcionar. No ens dóna, tanmateix, l’opció de valorar in situ l’impacte del nostre missatge sobre els interlocutors, i amb això, impossibilita la modulació.

El cervell processa molta informació, que no ens arriba a la consciència. Això vol dir que no tenim accés al procés pel qual ens aplega (quins són els indicadors que ens alerten), no que aquesta informació no exercisca la seua influència. Sí que ho fa: modula la nostra conducta, sense necessitat que siguem conscients de com o perquè ho fa. Els indicadors no verbals (posició corporal, expressions facials, tensió muscular…) i els paraverbals (to de veu, velocitat de la parla…) hi contribueixen en gran mesura, i ens permeten d’ajustar el missatge a mesura que l’estem comunicant. Així, en una comunicació directa, els missatges es modulen i s’ajusten específicament a les respostes immediates que podem captar en els altres interlocutors.

És això el que es perd quan ens comuniquem a través de missatgeria instantània: els matisos. Podem precisar un missatge tant com vulguem, però no estem en condicions de valorar-ne instantàniament l’impacte, i per tant, no el podem modular. Paradoxalment, la missatgeria instantània suprimeix, precisament, la possibilitat d’ajustar instantàniament els missatges. No xoca, per tant, que hi haja tants malentesos produïts per aquests mitjans. Potser l’opció més correcta seria limitar-ne l’ús a aspectes molt operatius de la comunicació, i deixar els debats i l’intercanvi d’idees, per a contextos més adequats, que d’alguna manera hauran d’incloure la presencialitat. Fins i tot la presencialitat virtual, si cal.

Podríem concloure, en imitació d’un estil de missatges ben conegut en un altre àmbit, que “les autoritats sanitàries adverteixen que l’abús dels grups de missatgeria instantània pot perjudicar greument la cohesió interna dels grups”.


 
next