Diari La Veu del País Valencià
Eixir del parany de l’elecció de president del govern
Fa uns quants dies un grup de més de quatre-centes personalitats del món de la cultura, de la política, del sindicalisme, de la judicatura i activistes socials destacats signaren un manifest en què demanen un acord entre PSOE, Units Podem i Ciutadans. En eixe document, els firmants argumenten que els vots d’eixes tres formacions polítiques o electorals sumen quasi el doble que els aconseguits pel PP, cosa que demostra “Que en la societat espanyola són majoria els qui exigixen canvi i regeneració democràtica, i que la suma d’escons que la representa en el Congrés és molt àmplia”. En el referit manifest es demana que els “tres grups esmentats facen els esforços necessaris per a aconseguir un govern que pose fi a les retallades i responga a les necessitats socials més urgents”. Supose que eixa posició i eixe desig són compartits per milers de militants o de simpatitzants i per milions de votants valencians i espanyols, donada la pràctica impossibilitat de conformar majories més coherents ideològicament. Seria una bona solució, tot tenint en compte la composició actual de les Corts espanyoles i el parany del procediment d’elecció del president del Govern de l’Estat. Ara després de la fallada investidura de Rajoy, eixe és el cridament que fa Pedro Sánchez, líder del PSOE; i Compromís, crec que molt encertadament, ha mostrat la seua disposició a donar suport a un acord semblant, de fet Joan Baldoví, líder parlamentari d’esta coalició, és un dels signants del manifest mencionat.

Però no molt lluny d’eixa solució, era l’alternativa, fallada també, de la investidura de Pedro Sánchez, després de l’acord de PSOE i Ciutadans. Si Podem i confluències l’hagueren facilitat, ara el PP estaria en l’oposició i Rajoy en la banqueta opositora, en casa o a Santa Pola (o en una fundació). El líder de Podem, que ha fet molt per higienitzar la vida política, no es cansava de repetir que volia un “govern a la valenciana”, però en el Consell de la Generalitat no estava (ni està encara) el seu partit. Ací Podem va propiciar que hi haguera un govern progressista, però sense formar-ne part. A Madrid no hi havia (ni n’hi ha, malauradament) la mateixa situació o composició parlamentària. El més paregut era que Podem haguera facilitat un govern PSOE-Ciutadans i alternara el suport o la crítica segons convinguera, d’acord amb les seues posicions programàtiques. Però ara, després de la fallada investidura de Rajoy, del que es tracta és de bastir una alternativa, un acord de progrés, encara que siga de mínims, que envie el PP a l’oposició, fins i tot, per a bé d’ell. Després dels moltíssims casos de corrupció-putrefacció, això seria una mesura detergent i profilàctica, a més de necessària políticament per a aturar la política antisocial de retallades i de desmuntatge gradual de l’estat del benestar. Seria una solució molt higiènica, atesa la impossibilitat manifesta de regenerar-se per si mateix, amb la majoria dels mandataris actuals que té ara en els càrrecs del partit i en moltes institucions. Ho dic des del respecte que em mereixen molts dels seus afiliats, amb càrrec o sense. L’última feta de Rajoy, De Guindos i companyia ha sigut el vergonyós cas Soria, que els desqualifica per a qualsevol projecte de regeneració.

Des del punt de mira d’esquerres, una aliança de PSOE i Podem amb Ciutadans no és massa entusiasmador per la ideologia neoliberal i per la posició centralista d’este últim, molt excloent del fet plurinacional, però, entre altres coses del que es tracta és de regenerar la política, i Ciutadans en això, com que, per nous o per conviccions, està net de pràctiques corruptes i té un missatge regenerador, pot ser vàlid i creïble en eixe vessant. Els que assenyalen que és canviant, que igual pacta amb el PSOE que amb el PP, cal recordar-los que eixes pràctiques han sigut i són habituals en els partits lliberals i/o centristes a Europa. I això ha sigut la pràctica també habitual de CiU i el PNB.

Amb tot, deixant de banda les dificultats derivades de la composició del Congrés, un escull paralitzant, un autèntic parany, molt determinant en la situació actual, és el mateix procediment d’elecció del president del govern, que exigix un sol candidat i majoria absoluta en primera volta o més vots positius que negatius en segona. En els ajuntaments, en l’elecció d’alcalde/essa, la situació de bloqueig, com ocorre ara en l’elecció de president de govern, no es pot donar, ja que l’alcalde/essa, càrrec al qual poden optar tots/totes els/les caps de llista, és nomenat obligatòriament en la sessió constitutiva de la nova corporació, per majoria absoluta d’edils en primera votació, o, si això no es dóna, és alcalde/essa el/la que més vots ha tret en els comicis populars. També ocorre, semblantment, en alguns procediments d’elecció de CCAA, meses parlamentàries i altres. Caldria canviar alguns preceptes legals, però per a això estan els diputats i diputades, entre altres menesters. Però d’això en parlarem més extensament un altre dia.

Comparteix

Icona de pantalla completa