Com si els furtaren l’esmorzar o haguera sonat el timbre de l’esplai. Arrossegant maletes semblants a les de les criatures de primària. Barrant-se el pas els uns als altres sense pietat. Entropessant amb el mobiliari dels corredors. Botant per les escales sense cap consideració. Galopant en estampida per tan noble casa. Enlairant un somriure cínic del qui deixa la feina tediosa i avorrida per assolir la llibertat de l’esplai desitjat.
Aixecant els braços esbalaïts per detenir els taxis de la Carrera de Sant Jeroni. Albirant un llarg cap de setmana per a “descansar” de la feixuga, tediosa, repetitiva i monòtona setmana de seients, becades i conspiracions de despatxos. Fent de la política una causa professional i personal que desvirtua el sentit que li han donat uns vots populars. En fi, perdent el cul per arribar una hora abans a casa després d’haver-ne perdut moltíssimes en cafés, tertúlies, dinars i sopars de política.
Potser he accentuat molt l’èmfasi. Tal vegada he exagerat les expressions. Fins i tot he pogut confabular les meues apreciacions al qualificar els polítics, però, aquest és l’espectacle que van donar i la imatge que van transmetre.
Els polítics han de donar imatge i ser models de comportament cívic. Evidentment en la seua gestió política, però també en els seus comportaments socials. La crisi de models està portant a aquesta societat a un atzucac sense eixida i la classe política, actualment més devaluada que mai, ha de mesurar les seues actituds, comportaments i accions per a no arribar a perdre totalment la credibilitat que tan merescudament han perdut.
Contemplar l’espectacle del dijous passat ens porta a pensar que, per a aquesta gent, allò que compta és la nòmina, la seguretat i perdre el cul per arribar a casa i oblidar-se de la tasca encomanada per decisió popular. Un polític està on està per voluntat pròpia, ningú l’obliga, i per tant, donat que l’empresari qui li paga és el poble sobirà, ha de lliurar-se a aquesta causa en cos i ànima. Aqueixa no és la imatge que la classe política està donant a hores d’ara, ben al contrari, estem veient com els escons del parlament resten buits la major part de les sessions. Contemplem com de manera descarada s’abandona el plens per a eixir de la sala, ves a saber perquè, sempre que no hi haja votació. Doncs això no pot ser, davant cada comissió, davant cada intervenció, davant cada ple, els polítics, els agrade o no la intervenció han d’estar on toca i participar mental i activament de tot el que es diga i s’acorde. Ja sé que sempre està el recurs fàcil de dir que si no estan en el seu escó és perquè estan als despatxos solucionat qüestions importants o en alguna comissió de treball, però la visió popular de l’espectador votant no ho veu així, i per tant, quan hi haja intervencions plenàries caldrà que estiguen tots nugats als seus seients per a poder cobrar la nòmina mensual que ix de les butxaques de tots els contribuents.
O la classe política es converteix en model actiu d’aquesta societat, o anem de cap a un deteriorament de la política que a bon segur despertarà altres mals i tendències polítiques del passat que poc a poc van ressorgint per tot el panorama europeu. O els polítics perden el cul per fer la feina amb dignitat i servei al poble o els desencant polític està servit en la societat.
