Per tal de començar optimista, comente admirat de les talentoses persones que hi intervenen en aquesta reflexió la resposta a una pregunta aparentment senzilla formulada al periodista Mañé i Flaquer: “Som catalans perquè parlem català? A la qual cosa Mañé va respondre que “no som catalans perquè parlem català; sinó que parlem català perquè som catalans”. El poeta Joan Maragall, qui fou secretari de Mañé, qualificà la resposta “d’una gran endevinació”. Josep Pla opinà clarivident i contundent que “no és cap endevinació, sinó una veritat provinent de la observació més real i absoluta”.
Us ho conte perquè el diagnòstic de Mañé i el comentari de Pla, tot ple de saviesa com veureu, els subscric, em conforten, em recalcen i em desfoguen, i prenc d’ells allò que m’interessa, és a dir: Com que sóc valencià, parle valencià, la qual cosa, clar i ras, ve a ésser la mateixa. Més encara, entenc i deduïsc que si fóra valencià perquè parle valencià, vindria a ésser un mèrit, no rebutjable lògicament, però no seria la meua realitat absoluta de la qual parlen el Mañé i el Pla. No em torqueu el front.
Exemple d’escarni i menyspreu el mèrit al·ludit, tot just allò que certes forces poderoses d’ací, al servei dels d’enllà, a l’altiplà, algunes de les quals, han estat enumerades en altres articles al meu bloc en aquest diari, volen incloure per tal d’entrebancar el necessari i inajornable decret del requisit lingüístic obligatori al funcionariat pagat per tots nosaltres i al nostre servei, la manca del qual així com la necessària valoració de la nostra llengua, per part de nosaltres mateix, que ens passem al castellà, per exemple, fa que els funcionaris tan d’ací com els d’enllà, ens escarneixen menyspreant-nos un dia sí, l’altre també.
Exemple d’escarni i menyspreu el que li van fer a la senyora Domènech de Castelló de la Ribera, al centre de salut del poble, on una infermera del consultori, “versada en lleis”, per parlar-li valencià perquè s’expressava millor, la va etzibar dient-li que tenia l’obligació de saber castellà. Molt bonic, és a dir, Domènech té l’obligació i la infermera farà el que voldrà. La Veu, a la indicació de l’escarnida castellonenca, es feu ressò denunciant aquests fets.
Exemple d’escarni i menyspreu, perquè de la promulgació més o menys imminent del requisit lingüístic a la funció pública, de moment, res de res, i no és una prioritat com va asseverar un servidor a un article que rau al meu bloc, tot i que el principals sindicats, Universitat de València, entitats cíviques com ACPV, Escola Valenciana i altres, a les quals es va afegir el secretari de Justícia Ferran Puchades, signaren recentment un acord d’incorporar-lo i l’albiraven.
No és una prioritat, a pesar que el voluntariós valencianista Puchades va dir que el Govern valencià, si els principals sindicats ho acorden, es veurà obligat a incorporar el requisit a la nova Llei d’Ordenació de la Funció Pública Valenciana, que s’està negociant i que haurà d’aprovar-se previsiblement dins de l’any 2017, perquè el president de la Generalitat, Ximo Puig, per tal de garantir la pau sindical per a la resta de legislatura, va signar al principi d’aquesta, un acord amb els sindicats al qual el requisit es contemplava, però que fou retirat a la fi de dur l’acord a bon termini.
Com que la llei de la Funció Pública que substituirà la que hi ha en vigor des de 2010 s’ha ajornat fins a finals de 2017 i s’han de cobrir les altes tasses de provisionalitat a les plantilles de la Generalitat, s’ha promulgat ara un decret sota l’empara de l’antiga llei, en la qual es contempla que al nou funcionariat no se li exigirà el requisit, sinó que l’hauran de presentar més endavant, sense datar termini.
No és tampoc una prioritat perquè, a més a més, ni en l’“Acord del Botànic I ni en l’Acord del Botànic II recentment signat, no se’n diu ni olives del valencià ni de la seua normalització pública. Tot això pel que fa als amics del valencià, amistat que se suposa que mantenen els que ara mateix ens governen. Pel que fa als enemics declarats d’ell, les gavines botifleres de soca-rel podrida i dels òrgans oficials i oficiosos heu-ne seguidament aquests escarnis i menyspreus que he destriat:
Fernando Pastor Llorens, diputat per Alacant a les Corts del País del PPCV, el treball més significant parlamentàriament del qual és allò que en l’argot ve a dir-se un jabalí, els quals només armen soroll quan l’oposició està en l’ús reglamentari de la paraula, “cosa que la mesa hauria de remeiar amb contundència”, va etzibar, dirigint-se a una gavina, companya de bancada, la diputada de Compromís Graciela Ferrer, que s’expressa en valencià habitualment, a pesar de néixer en l’Argentina i residir enllà fins als disset anys. Aquesta es va embolicar puntualment i va ser objecte del següent comentari: “Si hablara en castellano no se haría tanto lío”, la qual cosa va oir quasi tothom menys Ferrer, que estava en l’ús de la paraula al faristol.
També tenim el cas de Pastor Llorens, d’Alcoi per a més inri, d’un autoodi considerable, qui hauria de bescanviar-se el cognom de sa mare per “Lorenzo”. Hauria d’haver-se posat també un punt a la boca, tot i que, potser, no pogués, perquè és “jabalí”, dels molts que hi abunden a les Corts, primer per educació i segon per respecte al poble d’Alcoi, a ell mateix i al País, on hi haurà, segur, més d’un inclòs als seus votants, que se suposa s’estimarà, més o manco, la nostra llengua.
Altre cas s’ha suscitat en la persona de Josè Font Caballero, un col·laborador lliberal conservador del diari ABC. Dels lliberals conservadors ja es sap, són aquells que històricament s’han dedicat a donar cobertura i eixida als històricament colpistes militars, per bé del Nostre Senyor, del Nostre Rei i de la Nostra Pàtria. Font diu que és especialista en un munt de coses, entre les quals es troba el protocol i parla molts idiomes, decorosíssim en el vestir, braç a braç amb militars i ordres militars, en ONG, cicerone obsequiós on els hi haja, que s’ofereix al president de les Corts del País, del qual ha interpretat que els ha dit als de la província d’Alacant que són uns provincians, a visitar-la, per ensenyar-li platges, muntanyes i valls, mostrant-se orgullós d’això, intentant expressament que Enric Morera inicie polèmiques absurdes de centralisme regional, mostrant províncies de primera i segona, titllant-lo directament de botarate, polític, clar.
Tot açò ve perquè José Font va conèixer Morera en un acte castrense. No li va agradar perquè anava sense corbata i mostrava que és un cosmopolita per les llengües que parla. Ací, amics, albire que Font, que hauria de bescanviar-se el cognom Font per Fuente, tira per terra l’idioma dels País. Font, cal dir, és, nascut a Gandia.
Com que José Font traspua enlairant un orgull ben patent i endevine que allò que vol és afermar-se com a col·laborador del seu amo, és a dir, l’ABC, acabe amb unes frases de Fuster, de l’Antologia de Textos Fusterians, Editorial Bromera, on parla de l’orgull (Diccionari per a ociosos). Com sabem, Fuster és un crític escèptic positiu, la qual cosa beneficia, ves per on, Font, perdó, Fuente.
“L’orgullós és orgullós en tant que autoafirma la seua superioritat de cara els qui l’envolten. La superioritat aliena –real o fictícia– ens mortifica o ens empipa. Per contra, necessitem proclamar-nos superiors… Sovint, si més no… No se’ns amaga que és una superioritat probablement falsa, o almenys deliberadament exagerada. Però la necessitem, ens ajuda a anar fent”.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
