“Camot”, com sabem, fou el malnom de Francesc Navarro, roder del segle XIX nascut a l’encendrada i benvolguda Xàtiva. Després d’un intent de fugida (per una claveguera) de la presó on era reclòs per un assassinat que no havia comés, va ser penjat per un delicte no comés, ja que l’estaven esperant a l’eixida. “Quedar com “Camot” vol dir, com també sabem, quedar-se igual que al principi, sense avançar ni un pèl per millorar, sinònim de quan has fet esforços en algun sentit que no han servit per res.
El refrany em ve especialment ajustat per aplicar-lo, a mode de comparança, a allò que, crònicament, passa a aquest País rapat i escarransit, una conseqüència grossera, insistent i perenne de l’esquilada del seus recursos econòmics i immaterials en benefici dels mefistofèlics de l’altiplà que els arbitren al seu caprici, amb l’ajut dels pèrfids botiflers d’ací; recursos curiosament utilitzats per al finançament de serveis i estaments, tribunals jurisdiccionals i funcionaris estatals que ens capen, per manca de la voluntat d’aplicar el just esperit constitucional, el qual és que la sobirania espanyola està conformada per nacions i autonomies, amb drets i cultura històricament pròpies que, plegades, resen en la carta magna i que, per tant, haurien d’ésser preservades, així com nodrides de recursos econòmics paritaris.
L’absència de paritat duu a l’escarransiment del País i quedem com “Camot” enfront la coneguda i repetida manca de finançament: 2.361,00 euros per habitant de la mitjana de l’Estat espanyol l’any 2015 davant els 2.002,00 euros al País Valencià, amb les paradoxes injustes a les quals nosaltres contribuíem amb un munt de 1.325,00 euros (fruit de multiplicar un dèficit de 259,00 € pel nombre d’habitants) al Fondo de Suficiència Autonòmica, tot just allò que ens resta per aplegar a la mitjana esmentada –que necessitem, com l’aigua que bevem, per a cobrir despeses bàsiques–, deficitària en aplicar l’actual Llei de Finançament Autonòmic, vigent des d’època de la primera legislatura del govern de Zapatero. Deute històric… Més de 14.000 milions d’euros, que es diuen prompte.
Endemés, no podem oblidar les incongruències de les inversions estatals. Per exemple, a Castelló, a l’infernal carretera N332 i el seus restants vials, s’ha de lamentar la mort de 31 persones el 2016, que suposen un cinquanta cinc per cent més que l’any 2015, en què en van haver 20. I açò tan sols per citar alguna conseqüència de la mancança d’inversió esmentada, necessària per a la millora del traçat i l’eliminació de punts negres. Tot, sense alliberar-se l’AP7. Mentrimentres, l’estat acudeix al rescat de les radials de Madrid, que ens suposaran, tot plegat, 5.000 milions d’euros, que també es diuen prompte.
D’altra banda, es troba un cas de “quedar com “Camot” en l’episodi recent, un més i en van…, del tinent d’alcalde de Gata de Gorgos Jaume Monfort quan es va adreçar en la nostra llengua (“la llengua no ens la regalarà ningú, l’haurem de guanyar dia a dia”, deia Fuster) a la Guàrdia Civil, un cos de funcionaris de l’estat, subvencionat per nosaltres també, al qual ningú d’enllà no instrueix en la diversitat que tant enlairen. Tampoc cap representant nostre d’ací ens defensa com a poble davant una blindada, de facto, sacrosanta Constitució, així com d’un Tribunal Constitucional també blindat, als membres del qual anomenen els hereus de Don Antonio Cánovas del Castillo i de Don Práxedes Mateo Sagasta, amb la tàctica “ara tu, ara jo”, precursora, com la Dictadura de Primo de Rivera, d’aquella Espanya ancestral de Franco.
Personificats ara en Mariano Rajoy i Esperança Aguirre, en Susana Diaz i Ximo Puig, deixen palès allò que deixà escrit el gens sospitós Josep Pla: “Allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, recalçat també amb aquesta altra cita de Fuster, rabiosament profètica i actual: “L’esquerra espanyola fa la impressió que ha estat i és un instrument de la dreta i d’extrema dreta” que, amb aquesta darrera, s’acaba d’arrodonir: “Que s’ha caracteritzat per la seua innocència i pel seu espanyolisme rabiós”.
Amigues i amics, entenc que vulguin acabar amb nosaltres com a poble, endossant-nos com a “Camot” qualsevol malifeta seriosa per tal de sortir-se’n. Conseqüentment, no els ho posaré, gens ni miqueta, fàcil. No hi contribuiré.
Acabe una altra vegada amb versos, versos de Maria Fullana que ofereix a Marc Granell al poema “País ingrat”, en Versos per a Marc de Tandem Edicions:
