Ara recordant-ho, vos les done a conèixer, significant que, malauradament, les conseqüències de l’accident de la central nuclear, a resultes del fenomen natural, són encara ben evidents entre els habitants de la ciutat de Koriyama, per exemple, a la prefectura de Fukushima, a tocar de la central, on un sacerdot de l’Església Unida de Crist, anomenat Naoya Kawakami, ha fundat una ONG per donar suport psicològic i econòmic a les mares i pares que ho vulguen,de sis-cents xiquets, els quals estant patint els efectes de la radioactivitat en forma de càncer de tiroides, hemorràgies nasals, dolors de cap, erupcions cutànies, ulls enfonsats, excrements negres, etc.
Els efectes són evidents encara que les autoritats es neguen a reconèixer-los, perquè n’hi ha una fanfàrria oficial de reconstrucció de Fukushima, per tal que torne la gent a la ciutat de Koriyama, d’uns tres-cents-cinquanta-mil habitants, un nucli industrial d’importància, on hi ha radicades fàbriques i delegacions influents en gent enviada des de Tokio.
La notícia, extensa i sucosa, la podeu llegir, si vos ve de gust, al diari El Mundo de dilluns 7/3, apartat Medio Ambiente, Especial: Terremoto y crisis nuclear en Japón”.
Significar que, al novembre de 2014, les centrals japoneses, paralitzades durant tres anys arran la catàstrofe, començaren paulatinament a posar-se en funcionament. Primerament la de Sendai, als habitants de la qual els van demanar opinió essent favorable, però no foren consultants els alcaldes de les ciutats del voltant, tot per la pressió del primer ministre japonès Shinzo Abe, el qual va formular llavors un pla radicalment en contra del propòsit de l’anterior govern, que assegurava que al 2030, l’energia nuclear seria eradicada del Japó per complet.
Tant les autoritats estatals com les locals, es van comprometre aleshores a garantir la seguretat, perquè és un requisit previ del pla. Del que hom no sap res és si les anteriors autoritats van garantir la seguretat de Fukushima, central nuclear sinistrada, la qual, a hores d’ara, continua amollant partícules radioactives, contaminant i fent malbé persones i medi ambient, en mig de dotze mil retrucs d’aquell tsunami, de diversa intensitat, enregistrats fins a hui.
Com que “qui promet s’obliga” segons la dita, sense més preàmbul, vet ací allò que llavors vaig escriure:
“Estem consternats, una vegada més a la humanitat l’han fotut, les notícies que ens apleguen del Japó, pel terratrèmol que han patit, mostren que la natura no vol competència, tampoc vol ésser dominada.
Ens arriben també, com altres vegades ens han arribat d’altres llocs del món, imatges de persones que ho han perdut tot, i quan un ho han perdut tot, tots som iguals davant qui siga. Imatges d’éssers humans que criden recercant els seus per arreu, i no els troben.
De persones que malgrat pertànyer a un país altament desenvolupat, no han pogut evitar quedar-se sense res i rauen a dins de poliesportius i altres habitacles improvisats. Un retrat d’allò on hom, d’un país del primer món, també pot aplegar.
De gent disciplinada, organitzada i noble, practicants dels civisme més extrem, habitants d’un país que passà del feudalisme a la modernitat més capdavantera, en un tres i no-res, s’han quedat despullats. Un altre retrat.
D’un poble de gent abnegada que havia estat dut a la guerra i vençuts amb armes nuclears, tot per omplir d’honor i goig els seus governants, el qual ha hagut de suportar després a la seua terra, instal·lacions mogudes de la mateixa matèria, la qual, no massa anys enrere, els havia massivament massacrat.
Terra de mil i un terratrèmols, que encara restablint-se’n pels efectes de la radiació d’anys enrere, es troben ara els seus habitants, afectats per un altre terratrèmol, les conseqüències del qual són incertes, i que ningú pot endevinar, perquè afecta seriosament a una, de les més de cinquanta centrals nuclears, que hi ha instal·lades. Mai ningú podrà entendre-ho, com en una terra de terratrèmols i sismes submarins, hi ha cinquanta instal·lacions com aqueixa. Ningú té a dir res sobre això, a banda d’opinions interessades?.
Ningú entén tampoc, ni potser el mateix poble, com de persones, organitzades, nobles, practicants d’eixe civisme disciplinadament extrem, se n’han aprofitat una altra vegada aquells que, ningú sap qui són ni d’on vénen ni què estudien, això sí, són fidels seguidors d’un capitalisme inhumanament ferotge, del qual potser ningú ens lliurarà, esmerçant jugant en la vida de las resta, usant-los de conills d’índies, els quals al·leguen que el progrés necessita de sacrificis i superació.
No estem consternats per l’Emperador del Japó, ni pel president dels EUA, ni tampoc pel secretari del Partit Comunista Xinés, ni el d’una república bananera, estem consternats per veure el poble japonès, per la gent més humil que paga en la seua carn les infàmies dels desaprensius, de les seues mentides, i de les que tot seguit diuen, per tapar les seues mancances.
Consternats per nosaltres també, gent del voltant de Cofrents, que patim les conseqüències d’un govern que va muntar una paradeta, convertida en un palau, en la nostra casa, per escurar-nos la butxaca i afeblir-nos la moral”.
Com a reflexió final del que antecedeix, també vaig escriure aquest poema, el qual de tant en tan me’l recite, tot pensant en nosaltres i en els japonesos.
Fent pàtria de debò:
Vinclat sobre la terra, t’han dit que fas pàtria, sense alçar-te, obris sòls i sembres llavor. Quan aplegues al cap, mig corbat encara, mirant de reüll, te n’adones de cavallons oberts, hi ha safareig, no saps qui, com altres vegades penses… serà el destí. Ajupits darrere de matolls, uns han aüixat harpies que s’han menjat el sembrat. Un jorn te n’adonaràs, que els ajupits dels matolls, t’han llaurat el destí. Els reconeixeràs, són uns als quals, el carro de la murta els entapissa el camí, van en calessa de senyoret, fan saraus i beuen vi, després duen el ciri en la mà. Voldràs aleshores, redreçar-ho. Com més aviat ho faces, més aviat marcaràs tu el teu camí. Llavors, faràs pàtria.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
