Ni a la tertúlia ni a ningú ens esmuny, el terreny erm deixat dia per dia des de feia vint anys, la provada desconsideració de la institució i dels nostres representants vers la principal senya d’identitat del poble valencià, que hi ha hagut legislatura rere legislatura. Desestimació que ja es deixava palesa a ulls nostres, en el seguiment dels debats que podíem veure en l’extint Canal 9 i que ara des de novembre de 2013, no veiem ni oïm per culpa de les podrides gavines.
L’aplegada d’un nou govern, d’un caire més valencianista, fruit del tomb donat en les eleccions del 24M, ens permetia, almenys a un servidor, albirar certes esperances d’esmena. Lluny d’això, esperances esquinçades, perquè arran de la sessió a les Corts d’aquest dijous passat, que seguia a l’ordinador mentre posava en ordre la paperassa, parava esment especialment a l’ús que es feia del valencià a la cambra. Vaig veure el resultat de com anaven les coses, al respecte actualment, concloent que em resultà molt decebedor, per no dir una cosa ben grossa, tot començant pel secretari de la mesa, un funcionari de la mateixa, que va llegir en castellà la proposició de la nova Llei de Transparència, que a la Cambra es presentava.
Dels nostres representants, algunes honroses, poques, excepcions, altres, pocs, a títol individual, els quals usen el valencià i no se’n passen al castellà, encara que els torturen, encara que els degollen, que deia l’Estellés. Entre els que no el parlen, hi ha uns que no és la seua llengua materna, i ni el saben ni volen aprendre’l, altres han estat educats en castellà, i tenint-la com a llengua materna, no volen parlar-la, tal vegada per un manifest autoodi, això sí, s’envolten amb la senyera i fan dels bous al carrer una senya d’identitat del País, és a dir, uns valencià-na o valencià-no. Hi ha d’altra banda uns que l’usen, però se’n passen al castellà a la primera ocasió “per educació”, fent un gran favor a l’idioma. Per amollar a córrer, perquè a la nostra parla, tot plegat, no li fan absolutament ningun bé.
Dit això, hi ha qui diu que els polítics són un fidel reflex de la societat, potser que en eixe aspecte hi haja raó, encara que hi haja, jo mateix inclòs, que no s’ho mereixem, perquè vet ací alguns exemples:
– El president de la Generalitat, Ximo Puig (Morella) respon en castellà a Bonig (la Vall d’Uixó) i Montiel (Còrdova) en la sessió de control del 25-2-2016.
– La consellera de Justícia, Gabriela Bravo (Ràfol de Salem), respon una pregunta de Podemos en castellà.
– El conseller d’Hisenda Vicent Soler (Rocafort), respon en valencià una pregunta de Compromís. Quan li les fan en castellà, respon en ocasions en castellà.
– Una declaració institucional de les Corts, donant suport a la federació valenciana d’“Implante coclear”, llegida pel president de les Corts Enric Morera (Oliva), en castellà.
– Del debat de la llei de Transparència, per fixar posicions, Clara Tirado del PSOE-PSPV, la defensa en valencià, i contrarèplica en valencià.
– La diputada Fabiola Meco de Podemos defenent la llei, en castellà.
– Es posicionen en contra, els diputats del Partit Popular i Ciudadanos, en castellà.
– El diputat de Podemos David Torres García (Gandia) defensa la proposició, en valencià. A Caballero del PPCV que li la replica en castellà, se’n passa al castellà.
– El diputat Luis Santamaria (Albuixec) del PPCV, el que va presentar essent aprovada, en el seu dia, la llei de senyes d’identitat valenciana, derogada recentment, replica en un llarg parlament en castellà, sobre la mateixa llei. David Torres (Gandia) li contrareplica passant-se’n al castellà.
– La vicepresidenta de la Mesa de les Corts del PSOE-PPSV, Carmen Martínez (Quart de Poblet), valencianaparlant, se’n passa al castellà en un aclariment a Santamaria, així com Caballero del PPCV, en un petit incident al micro.
– La diputada del PPCV, Maria José Català (Torrent), la que més mal li ha causat al valencià junt a Font de Mora, arran dels nomenaments d’alts càrrecs a la Conselleria de Sanitat, s’adreça en castellà. Li replica en castellà, Juan Ignacio Subias (Torrelavega), diputat del PSOE-PSPV.
Davant d’aquest reguitzell, tallant claus, arxiví aviat la paperassa, tancant l’ordinador, amb el debat a les Corts en marxa, cantant baixet i cabrejat, me’n vaig anar perquè em donara l’aire. La meua gata, en veure com estava l’oratge, s’amagà sota la taula.
Aquestes coses esmenar-les, amigues i amics, potser fóra cosa de tots, perquè és força gruixut. Jo de la meua banda faré el que podré, i potser també alguna cosa més, ja vaig dir l’altre dia als assistents a la xerrada del president d’Escola Valenciana, mig de broma, mig seriosament, que el voluntariat pel valencià, fonamentat en les parelles lingüístiques, entre un que el parla i altre que no en sap, l’hauríem d’estendre a un que en sap i el parla, però, passant-se’n per “educació” al castellà, o de vegades fent de “traductor”, no cridat, de un que no en sap.
D’altra banda, suggerisc, si em permeteu, a algú de vosaltres, que en sàpiga de l’arreplegada de signatures per l’ordinador, per tal d’adreçar-li-les en un bon nombre al president de la Generalitat, al de les Corts, al conseller d’Educació, i a tot bitxo vivent, perquè ajuden, ells primer que ningú, en l’exemple a recuperar la nostra llengua a les institucions, al carrer i a on calga. Al mateix temps, aprofite si em permeteu dir-vos, si hi ha entre els lectors algun membre d’algun partit polític, fer-los-ho saber també, perquè així tothom ho reivindicarem. De bestreta, l’apallissat valencià, de segur, ja ens dóna les gràcies.
Albal, l’Horta Sud País Valencià.
