Cal recordar d’igual manera, que a l’Ajuntament del Cap i Casal, han hagut de traure d’un calaix, també immund i polsegós, el reglament d’ús i normalització del valencià, inèdit fins ara, i vàlid alhora, aprovat per ample consens en l’època de regidor de Vicente González Lizondo, per tal de nodrir com pertoca, el paupèrrim departament municipal de promoció del nostre idioma, i fer servir de manera lògica i natural el reglament, per benefici de la senya d’identitat, i de la ciutadania, recalçant el dret a ser atesa en la llengua pròpia del País.
Les gavines no s’han conformat soles de deixar-nos el País devastat i desacreditat, sinó que han estat castradores de la principal senya d’identitat nostra, privant-la de mesures desenvolupadores ja acordades, esdevenint deslleials de no aplicar-les, mesures les quals sols pretenen justament, d’equiparar el nostre dret civil, amb l’altre idioma oficial, el qual el parlem, vulguem o no vulguem, quaranta-set milions de persones a l’Estat, a més a més de cinc-cents milions al món. Cosa que, hom no té res en contra, perquè l’altre idioma és també cooficial.
Però, el que contradic i ho hauríem de fer tots amb fermesa per injust i denunciar-ho per il·legal, és allò de deixar arrabassada la nostra llengua a l’ensenyament i la vida pública en solament vint anys, en benefici del castellà que no ho necessita, perquè és la llengua forta, i l’inclouen, hipòcritament com a coartada, en una llei de senyes d’identitat, posant-lo fastuosament en un vitrall, per exposar-lo i visitar-lo, cada diada del 9 d’octubre, gallejant de valencians després a bombo i platerets, i seguidament oferir-li un Te Deum a la Seu.
La quasi nul·la presència del valencià a l’administració, l’absència del requisit lingüístic al seu si, així com un minso i escarransit percentatge del 33% d’ell a l’ensenyament, perquè s’han entrebancat línies, de vegades capgirant-les, altrament no exigint-les, demostra que les balafiadores i tiradores de carcasses gavines, han fet tot just el contrari del que diuen, és a dir, omplint-se’n la boca de valencià, capar l’idioma, essent motius prou per abominar de la seua conducta.
Com que el pensament és lliure i ràpid, amb la mateixa rapidesa, cada vegada que s’acosta a les ignomínies ofertes, em fa agonia, en referència expressa al nostre idioma. M’esquince la vestimenta, clame que no hi ha dret, que això no hauria d’haver sigut, que d’ara endavant, no tampoc mai ho hauríem de consentir.
Impedir-ho, com sempre, és a la nostra ma, i al 20D és el moment, considerant i parant esment, que gavines i naranjitos es nodreixen de la mateixa mamella, i estudien, desmamats, al mateix llibre.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià.
