El País sota mínims

Estem els valencians tant sota mínims, que Joan Baldoví, de Compromís, ha estat titllat recentment de “radical” pel Consell de Castella, representat al Congrés de Diputats a Madrid per les gavines rapinyaires, perquè demana des de la trona per al País, un finançament i inversions adients, que arrasant-nos ens igualen a la resta d’autonomies de l’Estat. La raons exhibides per Baldoví són de tal gruixa i contundents per elementals, com eixa la qual diu, que la mitjana de finançament per càpita que ha disposat el País al llarg dels anys 2002-2012, és d’un 79, de sobre un índex 100 de totes les comunitats autònomes, així com que la mitjana d’inversió de l’Estat a les comunitats ha estat de 241 euros per habitant, i al País baixa fins a 155 euros. Baldoví radical? Sí! I tant!, a més de separatista de banyes al cap i cua allargassada acabada en floc tintada de roig.

Radical, venint de qui ve no sobta, perquè respon no tan sols al que es diu ara, dels nous partits i plataformes d’esquerres sorgides de la crisi, sinó a la manera ancestral de blasmar contra tothom que no pensa com els centralistes-madrilenys, règim instaurat a l’altiplà des dels temps de la picor, envers la perifèria, una falta de respecte total vers el País Valencià en aquest cas, al qual ni tan sols li diuen Comunitat Valenciana, sinó “el levante”. Falta de respecte que s’engrandeix, perquè hi disposen i administren a discreció arbitrària el contingut de la paella, la qual agafen pel mànec no amollant-lo, a la manera més reaccionària i antiga del sistema patriarcal.

Els mínims esmentats, convertits en dependència, a ningú li s’esmuny, que ens resta capacitat política negociadora, per enfrontar-se als nombrosos atropells i descreences que ens ofrenen. Un tast, els 800 milions d’euros que els de la paella hi disposen nostres, que el Consell necessita com l’aire que es respira per acabar l’any, per tal de fer front a les despeses i garantir la prestació dels servicis bàsics mínims esmentats, conseqüència d’un mal càlcul del govern central, d’anys passats, de la previsió de creixement, enlairant Montoro que els injectaran al 2016, quan hagen passat les votades de final d’any.

Amb el retard de la liquidació, hauran finançat aleshores, fins al munt total de deute a les autonomies per aquest concepte, xifrades en 1.775 milions d’euros, els 1.500 milions que es calculen per l’esmena de l’IRPF avançada sis mesos del 2016, propaganda electoral pura i dura, posada en vigor aquest mes de juliol, la qual quantitat diuen s’estalviaran els contribuents. Mentrestant, Montoro, l’administrador de la paella, ens acarona com acostuma amb les amenaces pertinents, per si incomplim el dèficit assignat i establert per a aquest any, perquè amb les xuclades al coll que ens administra, a la manera Transsilvània, no en té prou.

Aquesta situació el conseller Vicent Soler la denuncià al ministre, i reivindicà la reforma immediata del finançament, mentre li suggerí la injecció dels esmentats 800 milions amb caràcter d’urgència. Ací al País, les Corts, per boca dels portaveus Mata del PSPV, Ferri de Compromís i Montiel de Podemos han donat suport a la proposta, el PPCV no sap no contesta, i Punset “la dona cosmopolita-global” de Ciudadanos, com no podria ser d’altra manera que es diu ara, manifesta que no incorrerà en un discurs “victimista” que pot desembocar en allò de “Espanya ens roba”, per a la qual cosa manifesta, hi ha tan sols una passa. Nosaltres, no sé ben bé per què, la postura ja la sabíem, o sí, doncs això de demanar al pare estat el què és d’un no és de justícia, i és d’aldeans.

Per acabar-ho d’arrodonir, cal tindre ben present aquesta altra mostra del simulacre d’autonomia, espifiada on les hi hagen, en la qual ens hem convertit, ja que ocupa el lloc huit de totes les comunitats amb les rendes més baixes, i enregistra una taxa de pobresa del 31,7%, segons diu un informe recent, sobre desenvolupament i exclusió, publicat per la fundació “Fomento de Estudios Sociales y de Sociologia Aplicada” FOESSA, que patrocina la gens sospitosa CARITAS.

Amigues i amics, l’estat en què han deixat el País els malfactors, així com la manca de respecte que ens dispensen, ha d’encoratjar-nos a denunciar la postració i eixir-se’n, reclamant tots a una allò nostre, perquè sense diners no hi ha torrons, ni autonomia, ni creixem com a poble.

Albal, l’Horta Sud – País Valencià