Cantaria llavors content i gojós, raonant en ell, nadant en l’oli cru a més de amb altres productes de la terra.Combregaria pessigant-lo amb el dit polze, índex i un tros de pa de forn morisc i, aleshores, fins i tot, gairebé per a escarni del Rus de Xàtiva del PP –malauradament capo d’“alò AlfonsoDipuTV”, tot i que sembla tindre el rostre folrat de baqueta, i aplegaria a l’èxtasi en haver-lo enlairat eucarísticament, i cloure els ulls i fotent-nos-el.
Podria convidar també a quants compatriotes volguessin i algun altre alliberat, a la festa prosaica-cívica-mundana-ecumènica. La meua gata, valenciana com poques, ja que és montserratina de la Vall dels Alcalans a la Ribera Alta, se n’afegiria i hi seria partícip segons m’assegura tota formal com els d’allí, miolant rítmicament harmoniosament… mèu, mèu, mèu,com la mezzosoprano celestial.
Faríem sonar, com a Jericó, trompetes de remença i enderrocaríem els murs quasi sempiterns de les nostres pròpies lamentacions, ennegrits per la humitat i el pas del temps sobre tot d’aquests vint anys darrers; encara que ben mirat en semblen molts més.
En aplegar a eixe punt, construiríem un nou País entre tots sobre les bases ben sòlides de la llengua pròpia. Llavors, entre les coses peremptòries sorgiria, com a manament de la iniciativa popular, una nova televisió i mitjans de comunicació públics com ens calen, -és a dir en valencià-, fins ara segrestats, captivats, derogats, difuminats i corromputs pels indecents, traïdors i botiflers que ara mateix ens governen.
A què ve tot aquest romanç? Senzillament, perquè els malfactors botiflers, han tirat enrere, entrebancant-la per dir-ho clar i ras, la iniciativa ciutadana amb noranta mil firmes –ILP-que es diuen ben prompte, per què s’hi reposés d’una vegada, una nova televisió publica i íntegrament en valencià. Dita iniciativa, en altra de les d’ells, se la passen per baix cama amb la presentació d’un reguitzell de catorze inamissibles i inviables esmenes, corregint-la article per article i aturant-la a posta literalment. Vet aquí algunes malifetes en eixe propòsit.
La primera de totes condicionar l’apertura de la nova al tancament de la vella, la qual no s’hi pot tancar, han passat des de aleshores cinc liquidadors, un darrere d’altre, dimitits degut a les desgavellades decisions inicials del novembre de 2013, així que resulta pràcticament impossible.
La segona, proposen directament esborrar de la iniciativa, allò de la normalització lingüística que hi contempla l’àmbit lingüístic compartit, emetent-se tot en valencià, a “preferentment” en valencià. Tot per tornar a més del mateix.
La tercera, obrir la porta perquè un servei públic fos gestionant amb qualsevol modalitat prevista en la llei de contractes del sector públic, a fi d’atorgar-los-el als seus amics, canviant la paraula “obligació” per “podrà ser públic”. Açò tan sols són mostres.
Amb més barra que rostre signifiquen, davant les crítiques, que les esmenes li donen viabilitat sense atemptar a l’esperit de la iniciativa. Qui s’ho creu?
Els hereus directes Déu, Pàtria i Rei, aquells que autoritzen per passiva, fent-la activa, a les NNGG fotografiar-se amb el braç a la romana, amb senyeres franquistes, gest i símbols antidemocràtics, per a després engruixir afegint-se els energúmens de la processó cívica del 9 d’Octubre, mostrant que són de la mateixa reialesa i menyspreant no tan sols els homes sinó el poble mirant-lo per damunt del muscle, els que envien els joves a les trinxeres i ells mentre, ballotegen fent política de saló, plantegen victòries fonamentades en coses esotèriques com el catalanisme separatista i els rojos de banyes al cap i cua de dimoni contra sistema.
Hem de dir-los d’una vegada clar i alt, de la mateixa manera que l’Escola Valenciana ha presentat l”Escola que volem”, la RTVV que volem, és a dir en valencià, independent, professional, creïble i fora endollats i malfaeners. Això dins de ben poc a les votades.
Dos-cents mil afiliats “neollibertins” que viuen de mamandurries que diu la senyora Aguirre, no s’hi quedaran de braços creuats perdent el poder a mans dels rojos, i per això recorreran al que siga per evitar-ho, saben ben bé que els morts que han deixat a les voreres de la calçada els eixiran de nit i els esperen a qualsevol lloc de qualsevol indret, perquè els màrtirs s’han convertit en déus cívics i no descansen en haver perdut la vida per ésser sotmesos al seu caprici, i mai els correspondran,tan sols en no deixar-los viure en pau. Anirem parlant.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
