Francisco Camps, acusat de prevaricació i malversació de cabals públics

23 gener 2015 01:00h
Ecclestone i Camps.
Francisco Camps, el 3 de novembre de 2009, davant el Comitè Executiu Nacional del PP, dirigint-se al seu president, va dir: “Cuando yo estaba mal y sufría, pensaba en ti y me animaba. Mariano, tú eres mi escudo”. Es veurà ací una pregària metafísica i esotèrica, que junt a frases d’un caire semblant tant hem gaudit pronunciades per l’expresident, pròpies dels megalòmans i paranoics quan són sobretot contra les cordes. Això que Rajoy era només llavors president d’un partit i el “rectoret” President de la Generalitat, i així ens ha anat.

He de confessar-me obertament perquè em done per perdut en no comprendre de quina gràcia disposa Mariano Rajoy. En un altre cop de “reflexió” en trobe una albiradora, potser per l’estructura divinitzada i piramidal del partit de les gavines, hereu directe d’aquell que jau al “Valle de los Caídos”, amb més memòria històrica que cap altre, ja que l’esperit és ben present. No em torqueu el front.

Un temps després, el 18 de gener de 2013, hi vaig trobar una certa concordança en veure que Rajoy li remetia aquell missatge celebèrrim a Bárcenas, el qual de tant en tant li refreguen pel rostre: “Luís, lo entiendo. Sé fuerte. Mañana te llamaré. Un abrazo”, tan sols dos dies després de descobrir-se que l’extresorer s’havia endut a Suïssa 50 milions d’euros fent malifetes, missatge que s’entén en resposta a una petició de Bárcenas d’emparament, la qual explicaria l’estructura divinitzada i piramidal de les gavines.

Però Rajoy, llavors cap de govern, a causa dels seus propis problemes, havia deixat de ser l’escut de qualsevol, per descomptat de Camps en tot allò que li pogués vindre damunt. Salveu-se’n si podeu!, que em fan costat el Floriano, el González Pons, el Casado i la Cospedal. Potser digués, nosaltres més bé diríem, prestidigitadors de nas llarg o alguna altra cosa ben grossa. 

També confesse que parlar de Camps és, almenys per a mi, un exercici de masoquisme, perquè quina necessitat hi ha que a u com jo li vaja el cor a cent per hora? Aficionat a les dites en diré una: “més val un gust que cent panderos”, encara que el metge em diu allò que faci exercici moderat i bega molta aigua.

A Camps, recentment l’acusa la Fiscalia de prevaricació per un delicte important, com saben, que consisteix en un acte lleig per part d’una autoritat que, sent conscient, dicta una resolució injusta, així com de malversació, que és la sostracció de cabals públics o efectes que tenen al seu càrrec, tot referit amb les contractacions de la Fórmula 1 de l’Ecclestone.

Camps, de tendència malaltissa a exagerar el seu valor, poder, coneixement i importància social, és a dir, posar els núvols de sobre la raó i confondre sentiments per obligacions, davant l’acusació manifesta, amb algunes perles, que no s’ha lucrat, que allò va ésser una decisió política, escudant-se que el conferit suport tècnic i jurídic havia estat l’adient. Una prova definitòria de la seua megalomania és aquesta altra: “La Fórmula 1 fue un éxito de imagen y económico para la Comunidad”, a més a més que la decisió “se enmarcó en una estrategia global junto a otros eventos con este objetivo”. 

Encara més, “que el objetivo era la perdurabilidad... y que solo la situación económica del país u otras circunstancias que desconozco desaconsejaron su continuidad, no poniendo nunca en duda el acierto de su celebración...” Tant de bo, hi va vindre la crisi! Tot ben legal, però d’una carregada indecència.

Es veurà que a Camps, posem per cas, atorgant-li el benefici del dubte i pensant que no es va lucrar, com Al Capone i Fabra “ulleres fosques”, paradoxalment, potser fos condemnat per una altra cosa: per víctima... Sí, víctima de la seua pròpia debilitat. Molts ho desitjaríem, perquè si com diu no s’hi va lucrar, ausades que alguns del seu entorn ho van fer i, el que és pitjor, ens deixà en mantetes, desacreditats per aquesta acció i per altres, unes per acció, altres per omissió. 

La megalomania metafísica, despullada de raó, desproveïda de sentit comú, mancada d’esment perquè deixa el cap ple de pardalets, en una persona així, ha estat una gran desfeta i mai hauria d’haver sigut President. Això sí, envoltat d’una aura de santedat potser vaja quan li aplegue l’hora, quan més tard millor, hom li ho desitja, d’un tret al cel.

Així que amigues i amics, davant les infàmies sofertes, les quals ens volen enfosquir dient-nos que Espanya va bé, i nosaltres també, en un vint-i-cinc per cent d’aturats, altres mancances semblants i greus, es fa necessari aviat fer-los fora perquè aquesta colla no està acreditada per a regenerar res i, encara menys, la nostra situació de dependència total.

Albal, l’Horta Sud – País Valencià

 
next