Arrelades a la terra, compromeses amb la gent, juramentades en la seua llengua, com d’un arbre de fulla perenne de tot l’any, les escoles fan servir les seues branques desplegades, de les quals ixen brots nous renovadors al servei de les mateixes. Hom que es considera ben nascut, veges tu, amb aqueixos vímets, si no els hi fan cas.
Les trobades, s’estenen per tot arreu del País, amb una organització comarcal, a l’Horta-Sud la meua comarca, es farà per vint-i-setena vegada, el 17 de maig pròxim, al poble de Catarroja, ens donaran l’ocasió i s’assabentaran qui no les conega, què és allò que hi fan d’ampla manera.
Coincideixen les primeres, en l’inici de la matriculació per al pròxim curs escolar, recordant que per a fer-ho en valencià, al qual hi ha dret, encara que al centre no s’impartisca, s’ha de marcar necessàriament la casella a l’efecte, en l’imprès que ens fa servir l’administració autonòmica mitjançant els centres educatius. Ens diuen les escoles, avalades pels estudis científics- pedagògics de les nostres universitats i, no tan sols d’elles, a més dels resultats fins ara obtinguts, que estudiar en la línia en valencià garanteix l’aprenentatge i coneixement del castellà, així com de qualsevol altra llengua, també necessàries com sabem, per fer-nos valer en aquest món globalitzat, en el qual vulguem o no vulguem, som irremeiablement immersos.
Persisteix l’idea equivocada, vist el vist retallant línies en valencià, hom pot pensar a posta, en l’administració autonòmica i també per ignorància en part de la societat valenciana, que la llengua pròpia, el valencià, reconeguda en la Constitució espanyola, a l’Estatut d’Autonomia i desenvolupada en la Llei de l’Ús del valencià, manifestant públicament i en fets, entre les nombroses infàmies que l’insereixen, que la nostra llengua, de la qual donen un mal exemple no usant-la, altres demanen perdó per fer-ho, i molts diuen que ve de l’iber, tan sols hi val aprendre-la a la família i al carrer, servint així directament interessos dels qui representen, els quals impedeixen el seu curs natural i dignificació. Lògicament, tot aquell valencià de soca-rel i també, cal dir-ho clar i alt, de tot aquell que no sent-ho se l’estima, som cridats a fer-la valer estudiant-la, i sobre tot usant-la, enllà on calga.
Encara que, els qui no em tingut la sort d’aprendre-la a l’escola, sort que els nostres fills i néts sí la tenen, ara mateix a les Escoles d’Adults municipals, que a mode de redempció, ens donen una segona oportunitat, doncs l’ensenyen compromesos i entusiastes, no tan sols professionalment , que també, a les seus classes; i a les quals els coents, balafiadors, saltadors de balconades, als qui se’ls ompli la boca defenent les nostres senyes d’identitat, volen també, com al valencià i a la resta d’escoles públiques, retallar-los les ales impiament.
Si un dia, quan ja no siga ací, ja dut per la resurrecció, ja dut per la reencarnació o per altres causes, hom tornés a néixer, doncs m’agradaria tornar a ser xiquet, m’agradaria també, que els meus pares, en els qui com vosaltres pense cada dia, que em transmeteren entre altres coses, per la sang i la llet l’idioma valencià, em dugueren a l’escola, per a aprendre amb correcció la llengua dels seus, tractaria d’aquesta manera, modestament, honorant-los de la seua decisió.
