Diari La Veu del País Valencià
La segona mort de Jesús Moncada?, per Jesús Huguet
El periòdic “ El Heraldo de Aragón” informa que es tanca una de les darreres mines, si no la última, de carbó de Mequinensa. Davant eixa notícia hom no pot menys que recordar l’obra literària d’un dels majors i més rellevants escriptors en la nostra llengua del segle XX: Jesús Moncada.

Nascut a la vila aragonesa va fer de la vida dura i alhora jocunda de la població un dels marcs espacials més estimats de la narrativa de la segona meitat del segle passat. Uns personatges tragicòmics però reals, fills d’un món que es clausurava per unes concepcions alienes a la pròpia existència del poble, un paisatge ennegrit pel carbó però brillant com els llustrins d’unes dones i homes que tributaven al gaudi d’ésser els ulls més oberts, unes cases i vivències que van inundar les aigües d’uns pantans però sobre tot el desficaci d’unes polítiques pensades exclusivament per als poderosos (els sembla poc actual?). Moncada fou un notari minuciós, conscient i fidel en documentar la fi d’una manera de viure però també d’una manera de ser i sentir la vida.

Ara quan pareix que hem acceptat calladament, fins i tot submissament, que els interessos dels bancs i empreses multinacionals han d’esdevenir superiors als dels ciutadans del carrer, ara és un bon moment per recordar com els camins de sirga de Jesús Moncada eren més, molt més, que el lloc des d’on s’arrastraven barques i vaixells. Il.lusions , satisfaccions, possibilitats materials (també dolor i males experiències) però sobre tot esperances anaven lligades a les cordes que de Mequinensa a Tortosa traslladaven el negrenc però retornaven amb l’ànim disposat a reprendre vivament uns dies nous que ajudaren una vida millor i més ampla i més personal.

Hem perdut la individualitat, l’originalitat, la identitat guarnint un espai (global en diuen) que no ens permet l’acció des de nosaltres mateix sinó a partir de desitjos estranys (sovint ben llunyans) que no tenen per objectiu la felicitat, o almenys el queviure digne, sinó l’interés immediat i espuri d’uns golafres indecents vestits amb terns vistosos però cucats.

Jesús Moncada ens va deixar fa temps però el seu món, que és l’autènticament nostre, no podem balafiar-lo amb l’obscenitat de qui no sap que l’estima d’una identitat comporta més havers que tots els deures del malaguanyat egoisme dels repugnants manipuladors.

Comparteix

Icona de pantalla completa