El Tribunal Constitucional ha deixat sense efecte la llei de la Junta d’Andalusia feta quan la consellera del ram era d’Izquierda Unida, la qual preveia l’expropiació forçosa de vivendes desocupades propietat dels bancs. No he tingut ocasió de llegir la sentència que dóna peu al present paper, allò que ha transcendit és l’argument central del litigi, al considerar el tribunal que hi havia una invasió en competències de l’estat.

Sens dubte la regulació legal sobre la matèria a Espanya és anacrònica i no ajustada als temps presents, el codi civil configura el dret de propietat en termes del segle dinou, llegiu si més no la fórmula: “dret a usar i abusar de les coses…”. El dret de propietat deuria estar clarament condicionat pels drets socials i interessos generals, igualment, que el “deutor respondrà dels deutes amb els seus bens”, con fixa el codi civil, deuria, també, tenir excepcions en funció del dret a la vivenda digna. Finalment, el text constitucional deuria d’incloure el dret a la vivenda com dret fonamental i no com ho fa, com un principi general rector de la vida econòmica i social. Hi ha una situació de clara indefensió de molts ciutadans i ciutadanes, sabem que l’esquerra a Madrid ha plantejat reformes, dissortadament, la majoria absoluta del PP ho ha vetat. La necessitat de canviar les lleis és manifesta, prioritària, en tant, però, que això es puga fer podem preguntar-nos, Quines iniciatives cal fer des d’Ajuntament i governs autonòmics?.

Si ni governs autonòmics ni Ajuntaments poden canviar les lleis, aleshores, caldrà buscant altres vies per evitar els desnonaments, per exemple incentivant l’oferta de vivendes buides, generar mediacions, ajudant els afectats… Prometre coses que no són possibles legalment pot conduir a expectatives irreals. Tenim el cas de Madrid on Carmena proposa una cosa que al meu parer és factible, crear una oficina judicial que s’ocupe del tema. El primer govern de Mitterrant a França va incentivar la rehabilitació de les vivendes buides i la seua oferta com vivendes de lloguer socials. Aquests són exemples d’iniciatives paral·lels a la reforma de les lleis, la qual cosa, i donades les dramàtiques situacions existents, ens porta a remarcar com no es pot renunciar a la protesta o la lluita al carrer, puix, constitueix un recurs per evidenciar les urgències.

Ens trobem, doncs, amb fets que evidencien la injustícia del sistema creat pel liberalisme salvatge, dins del qual la banca és un agent que treu profit. El tema afecta les condicions de vida de molta gent, les institucions han de buscar mesures, arbitrar actuacions per minorar o donar solució a l’emergència, i ho hauran de fer complint les lleis, ja que en cas de desobeir podien delinquir o, en tot cas, la seua actuació seria anul·lada pels tribunals, tal i com acabem de saber.

Comparteix

Icona de pantalla completa