Cal recordar que ja al 1992, quan Corcuera presentà la seua proposta, es generà oposició per part d’alguns sectors. Recorde haver participat en una campanya amb pocs recursos i escàs reflex mediàtic, també en aquell moment hi havia importants objeccions a fer, ja que la llei en qüestió anava en la mateixa direcció que l’actual projecte, encara que no arribava als mateixos extrems pecuniaris.
I quin és el principal problema de fons? A les dos normes, el poder polític intenta atribuir a les autoritats policials i administratives facultats que corresponen als tribunals de justícia. El vigent codi penal preveu tot un conjunt de mesures, amb penes i figures, sota el títol de ‘Delictes contra l’Ordre Públic’, i preveu tanmateix la comissió de delictes per part de les autoritats. No ignore que les autoritats poden adoptar mesures urgents, però allò que considere bàsic és que la comissió d’actes possiblement delictius o il·lícits contra l’ordre públic han de restar davall la competència del poder judicial.
Aquest plantejament, bàsic en un estat de dret, ha de regir les actuacions de les autoritats administratives, i incloure-hi el cas dels delegats del govern i la policia. Per altra banda, la manca de comunicació per manifestar-se no es pot considerar un acte delictiu, ja que si l’acte és pacífic sols es tractaria de l’omissió d’una mera formalitat administrativa de la comunicació prèvia a la Delegació del Govern.
Estem, doncs, davant d’una involució, en allò de “el carrer és meu”. Tornem de nou a la visió d’altre temps, en el qual tota activitat de protesta ciutadana era proscrita o podia ser reprimida per l’autoritat. Com en aquell temps, la multa governativa pot estar a l’ordre del dia. Resultarà aleshores necessari entrar la dinàmica dels recursos o reclamacions, les quals, al final, arribaran en darrera instància als tribunals de justícia administratius i, en alguns casos, als penals.
Tal i com va ocórrer amb la Llei Corcuera de 1992, de ser aprovat el projecte que comentem, cosa més que probable dissortadament, haurem, de bell nou, de defensar les llibertats, la ciutadania escriurà la història.
Aquestes coses, però, deuen ser útils, igualment, perquè alguna gent d’esquerra se n’adone de l’error que es va cometre en 1992 i, per tant , que en properes legislatures d’altre signe aquestes coses no es reprodueixen. De moment, ens cal dir no.
