No em consta que la col·lecció de Diàleg puga trobar-se sencera en un mateix arxiu. Fins ara, havia trobat referències dels quatre primers números, un d’ells, es pot visualitzar a l’exposició que hom pot veure al Centre Cultural la Nau a València. La publicació esmentada, a hores d’ara, representa un interessant testimoni del començament de la lluita universitària i de la represa valencianista, vessant aquesta darrera que queda prou evident en els dos números esmentats, amb uns articles que abordaven les qüestions nacionals del nostre país, signats pel actual sociolingüista Lluís Aracil, el jurista Enric Solà, i el que seria després rellevant diputat de CIU, Ramon Trias Fargas,qui, aleshores, era catedràtic d’ Economia a la Facultat de Dret.
Aquestos papers, de gener i març del 1962, poden ajudar a entendre quines eren les preocupacions que teníem el joves valencianistes poc abans que aparegués Nosaltres els Valencians. També ens mostren com, situant-nos en el moment actual, hi ha elements de continuïtat o, tanmateix, algunes consideracions que, malgrat tot, apunten a reivindicacions o projectes pendents, així com a concebre el compromís cívic o social.
Dels editorials dels exemplars de Diàleg que comentem, entre altres elements, considere d’interès reproduir algunes frases que són d’aplicació encara hui, observeu: “ El nostre testimoniatge ha estat demostrar com una idea pot convertir-se en força, com el treball, quan és lliure i dóna obres tangibles- no es perd, sinó que s’incorpora a la mateixa vida, per donar-li un ritme i una fe capaços de trencar amb las peresa, el pessimisme i els sentiments més individualistes i més negatius…”; seguint el mateix to, continuem llegint: “El moment històric que viu el nostre País ens obliga a trencar amb moltes coses…” i, també, “sabem que de vegades és més fàcil silenciar la veritat i que dir-la significa trobar complicacions…”.
Com podeu veure hi ha paraules que tenen una llarga vigència, ja que el combat per la democràcia real, i en el nostre cas, per la recuperació del nostres trets, estan sotmesos a involucions o entrebancs, i apareixen símptomes de desencís, de cansanci… Amb tot, hi ha gent que trenca amb el silenci, hi ha moviment, hi ha la força de la contestació, com venim comprovant positivament davant el govern i d’elits que pretenen retallar drets, llibertats, conquestes socials. En eixa tessitura, el valencianisme pot ser un element més de trencament i de progrés.
