L’artista vincladís

Una de les primeres coses que va fer la burgesia quan va assolir la majoritat fou servir-se de l’art perquè donara fe de la seua existència. Els arquitectes, els escultors, els pintors, els músics, els titellaires o els rapsodes estaven ja ací per a enaltir l’individu burgés i la magnificència de les seues possessions, i estaven ben entrenats a força de pintar, esculpir i cantar als sants des d’un anonimat del qual molt pocs havien aconseguit escapar. El que va donar-los carta de naturalesa va ser l’increment en la demanda d’artistes de tots els pelatges, molt especialment dels que es dedicaven a les arts plàstiques, en virtut de la seua capacitat de crear testimonis tangibles, idonis per a deixar constància del rang magnífic de la nova classe dominant. Entre l’artista i el burgés s’anà creant una relació simbiòtica, perquè a aquest últim també li interessava que l’arquitecte, el pintor o l’escultor fóra algú i que fóra important, perquè com més ho era, més ho era ell i més valuoses les peces que, si bé les firmava l’altre, acabaven formant part del seu patrimoni.

L’artista va anar abandonant el mecenatge de l’Església i de l’Estat. Fins llavors havia estat un producte de l’ego d’altres, i a partir d’aquell moment va començar a ser-ho també del propi. Una víctima, més aviat, perquè la nova relació era simbiòtica però desigual. El que en un principi pareixia un alliberament, va revelar-se a poc a poc com un parany. L’artista va començar a estar supeditat a un mercat, i això el va convertir en un mercader. Tot i així, en un principi encara es tractava d’un mercat restringit, perquè el nombre de compradors potencials era escàs i les obres eren úniques, no es podien reproduir. Aquesta circumstància, unida a l’estatus privilegiat de què gaudia i que els seus propis clients alimentaven, va propiciar-li una percepció equivocada de la seua importància, que xocava amb les servituds a què es veia sotmés. Era difícil no veure la relació de dependència que el lligava a aquells éssers pretensiosos i exhibicionistes, als que els agradava tant meravellar com el fet de ser meravellats, i que eren, en definitiva, els que li donaven a menjar. Des que van començar la seua aventura conjunta, la burgesia i el món de l’art es van odiar tant com es van necessitar. Però l’odi fluïa sobretot en una direcció. I és que discutir amb Cosimo de’ Medici o Juli II, encara que siga per a acabar plegant-se als seus desitjos, no deixa de ser un privilegi, però haver de complaure el dubtós bon gust d’un senyor empolainat i amb bigotet és una altra cosa ben diferent.

Els que aconseguien escapar d’aquesta trampa s’enduien els pinzells i s’agrupaven en «comunitats de genis» (segons l’expressió de E. Kris i O. Kurz), donant lloc a barris bohemis des d’on llançaven les seues consignes per a vendre la seua mercaderia. Alguns, no obstant això, se n’anaven tan lluny com podien i renegaven de la seua condició. Renau no es va definir mai com a pintor. Com a molt va arribar a dir que era «un comunista que pinta», la qual cosa era certa des d’un punt de vista purament descriptiu, però també una brotxada en la cara de tots els que vivien de la farsa. Altres, molt pocs, com ara Picasso, van aconseguir capgirar des de dins la humiliant relació unidireccional de dependència. La seua suposada capacitat per a fotre-se’n de la seua parròquia adinerada fou, segons el dir d’alguns, el seu èxit més gran. No és cert, perquè ell va ser moltíssim més, un cas singular en la història de l’art, però a l’efecte d’aquestes línies, l’observació és útil, perquè això era, precisament, el que molts intentaven fer, la major part de les vegades en va i amb autèntica desesperació.

L’artista atrapat en els engranatges d’aquella maquinària va esdevenir un ésser permanentment agreujat, potser per a dissimular una sensació aclaparadora d’indignitat sota l’aparença d’un enuig sostingut. Molts, sense deixar d’intentar col·locar les seues obres, van portar a l’extrem la seua irritació i es van dedicar a épater les bourgeois, a deixar-los espaterrats a tot preu. Inútilment, perquè no hi ha obra d’un cert valor que, per bel·licosa que fos la intenció amb què va ser concebuda, per molt que haja escandalitzat en un primer moment, no haja acabat decorant les parets d’un saló d’upa o d’una fundació lligada a un banc, en la seu d’una gran corporació o soterrada en la caixa forta d’un col·leccionista podrit de diners. I algunes en un fons estatal, sí, però generalment després d’un llarg recorregut de plusvàlua en plusvàlua.

Mentre uns feien això, altres més prosaics, menys combatius o més dòcils, es lliuraven a acontentar la seua clientela, fent de la garra pota o adelitant-se en la seua complaença de manera no molt diferent de com solia fer-ho un bancari dels d’abans, ja saben: «Fernando Galindo, un admirador, un amigo, un esclavo, un siervo». Era una cosa que feia miques, a poc a poc, la llegenda de l’artista, aquell ésser suposadament ungit de qualitats extraordinàries, generalment innates, que l’aproximaven a la divinitat. A hores d’ara, tot i que aquesta llegenda continua sent l’indigest ingredient d’una certa èpica subordinada a una tramoia en curs de fossilització, on encara alenen alguns espècimens subalterns (galeristes, crítics, subhastadors, col·leccionistes…), el mite de l’artista demiúrgic, el deus artifex, sembla que ja s’ha desintegrat definitivament-

Després de sobreviure a males penes a un procés creixent d’industrialització i a la tirania d’un gust cada vegada més massificat, l’autor divinitzat, adulat fins a les més altes cotes de la ridiculesa, està cridat a dissoldre’s en la hipertrofiada i sobresaturada indústria de l’espectacle o a desaparéixer en l’embolic informe d’Internet. En certa manera és un retorn als orígens, a la seua condició inicial d’humil artesà. I en aquest context poc importa que exercisca emprant un nom o anònimament, si tenim en compte com és d’efímera avui qualsevol forma de notorietat. Donades les circumstàncies, practicar l’art com a vici solitari és possiblement l’opció més sensata que li queda, mentre espera l’arribada de temps més propicis per a la glòria.

Joan Dolç
Balanç d’existències