Richard Dawkins pareixia que l’havia encertat quan va tindre la intuïció del mem. Segons la idea original, que data de mitjans dels anys setanta, abans de l’era d’Internet, «mem» seria el replicador cultural que pren el relleu del replicador genètic, la cèl·lula d’ADN, sobre el qual es basa l’evolució biològica. Aquest nou replicador seria, segons Dawkins, «una unitat de transmissió cultural, o una unitat d’imitació» que utilitza com a caldo de cultiu la cultura humana. «Exemples de mems —deia Dawkins en El gen egoista— són: tonades o sons, idees, consignes, modes pel que fa a la vestimenta, formes de fabricar atuells o de construir arcs», i citava com a exemple suprem de mem la idea de Déu: «Déu existeix, encara que siga en la forma d’un mem amb un alt valor de supervivència, o poder encomanadís, en el medi ambient creat per la cultura humana». Però Dawkins es referia clarament a conceptes culturals que havien resultat reeixits després de molts segles d’història i múltiples mutacions, no a la gracieta que avui va de telèfon en telèfon com un poll, per a anar a perdre’s en la jungla de les xarxes socials. Gràcies a Internet, el concepte de mem ha acabat en una fotesa. És una favada que es repeteix, o una cosa amb trellat que, a còpia de repetir-se, esdevé una favada. Internet tendeix a trivialitzar-ho tot, i el que ha passat amb la idea mateixa de mem n’és la prova fefaent.
A això cal afegir que igual que ha aparegut una enginyeria genètica, també ha aparegut una enginyeria «memètica». Una indústria, més aviat. No ho explica tot, però confirma el que apuntava Benjamin, quan en l’obra esmentada recordava que «l’alineament també creixent de les masses [és l’altra cara] d’un mateix i únic succés. El feixisme intenta organitzar les masses recentment proletaritzades sense tocar les condicions de la propietat que aquestes masses urgeixen a suprimir. El feixisme veu la seua salvació en el fet que les masses arriben a expressar-se (però que de cap manera facen valdre els seus drets). Les masses tenen dret a exigir que es modifiquen les condicions de la propietat; el feixisme procura que s’expressen precisament en la conservació d’aquestes condicions. En conseqüència, tot desemboca en un esteticisme de la vida política [el subratllat és nostre]. I afegia que: «Tots els esforços per un esteticisme polític culminen en un sol punt: la guerra. La guerra, i només ella, fa possible dotar d’una meta els moviments de masses de gran escala, tot conservant les condicions heretades de la propietat. Així és com es formula l’estat de la qüestió des de la política. Des de la tècnica es formula de la manera següent: només la guerra fa possible mobilitzar tots els mitjans tècnics del temps present, conservant alhora les condicions de la propietat.»
Són paraules que van ser dites en ple auge dels règims feixistes, en els albors de la segona guerra mundial, i per tant cal extrapolar-les amb compte. Però si ens resulten tan inquietants en els temps actuals, ha de ser per alguna cosa. Ja està més que demostrat que la guerra no sols es fa amb canons. Encara que, si cal, també.
(1) Per això la posició de certs intel·lectuals sona tan anacrònica a més d’absurdament reaccionària.
Joan Dolç
Balanç d’existències
