La nostàlgia ja no és el que era

És, amb tota probabilitat, diumenge de vesprada. Hi ha una quietud mortal en l’aire. L’absència sobtada d’activitat genera un buit en què es cola a doll la melancolia. Fugint d’aquest cara a cara amb el no-res, la gent es fica en els cines per viure de manera vicària històries que no són seues però tampoc alienes, perquè no les protagonitzen altres, sinó actors, màscares dúctils que s’emmotllen a tots i a cada un, perquè estan fetes amb la plastilina universal dels humors humans.¡Vuelve a mi vida!, la pel·lícula que anuncia el cartell, era —és; les pel·lícules sempre són— un ‘dramó’ italià de 1954 que parla d’herències i amors en disputa, de traïcions i retrobaments, de relacions impossibles i vides dissolutes…, una d’aquelles històries arravatades que pretenien, amb la seua emfàtica inversemblança, espantar el tedi que desprèn aquesta foto, on quasi es pot veure el temps emportant-se l’existència cap a l’albelló que només ell sap on duu.

De la mateixa manera que a qualsevol individu, en arribar a segons quina edat, comencen a eixir-li pèls en les aixelles, o a créixer-li les orelles, en un moment determinat comença a segregar nostàlgia. La nostàlgia és dins d’ell i s’agafa a qualsevol cosa, sempre que aquesta forme part del seu passat. No importa com de ridícula, de mala mort, lletja o intranscendent els puga parèixer aquesta cosa als altres. En realitat, del que sent nostàlgia és de sí mateix agafat a això. La nostàlgia és el record d’allò que un va ser, que és el que després dóna carn al nostre fantasma. Com en qualsevol repartiment, a uns ens hi ha tocat rellomello i a altres unes miserables pelleringues, però, siga el que siga, és una cosa preciosa, perquè sense això no som el que som, no som res, ens resulta impossible d’imaginar-nos.

La nostàlgia ja no és el que era és el títol de les memòries de Simone Signoret, nostàlgica figura per a alguns i un nom sense significat per a altres. És un títol magnífic i resumeix tot el que és possible dir sobre aquest sentiment, però és més veritat hui que quan va ser escrit. Ara mateix hi ha una disponibilitat simultània de tot l’imaginari acumulat, que està desactivant el seu poder evocador. Tot conviu i es fa contemporani gràcies a o per culpa d’Internet, que tot ho amuntega, i sobretot per l’acció d’una indústria de l’espectacle que es retroalimenta dels seus propis excrements. Aquella pel·lícula de la mula Francis que estava ancorada a una vesprada fugaç de la teua infància, que pareixia que mai més la podries tornar a veure, ni tu ni ningú, i que, per això mateix, era teua, hui pertany a tothom, està disponible juntament amb les pel·lícules d’anime o d’Scarlet Johansson. I la pots tornar a veure tantes vegades com vulgues, però cometràs un error, perquè això que anomenem reviure és, en realitat, morir dues vegades.

En general, rellegir, tornar a veure, tornar a escoltar, revisitar és ben sovint una mala experiència. No poques vegades ens trobem durant el trajecte amb la imatge de la nostra puerilitat, amb una vulgaritat que no havíem percebut en el seu moment, amb una inesperada insubstancialitat. La nostra i la de l’obra o del lloc en qüestió. Una absència de virtuts que quedava compensada, sobrepassada i oculta per la nostra credulitat, per la nostra innocència, per la nostra capacitat de sorpresa, que convertien el moment en una experiència vital literalment irrepetible. I també iniciàtica, perquè era una etapa en el nostre viatge cap a altres llocs en què no havíem estat encara.

És sabut que viatjar està deixant de tindre sentit, perquè el món pel qual solem deambular s’està convertint en un lloc únic i indiferenciat. La disponibilitat simultània de productes que estaven incardinats en l’experiència de generacions diferents i distants ens està privant també del plaer de viatjar en el temps: el diferencial entre passat i present ha minvat, ho continua fent a cada moment i tendeix a desaparèixer. La nostra nostàlgia s’ha convertit en una matèria primera que alguns extrauen, reelaboren i ens tornen a vendre. La batalla per compartimentar l’erlebnis, l’experiència biogràfica, les vivències personals, allò que ens converteix en individus, està perduda.

La nostàlgia és un sentiment poderós perquè ens és constitutiu. Es resisteix a morir, s’agafa a qualsevol cosa, i quan es troba amb una superfície llisa, per massa gastada, es trasllada a una altra. Però el món es fa cada vegada més esvarós. Allò que una vegada ens va meravellar ja no ens serveix per ancorar la nostra existència. Al seu lloc va quedant un sediment indefinit i cada vegada més tènue, al qual la nostàlgia li costa cada vegada més aferrar-se. La nostàlgia ja no és el que era, i al pas que anem potser acabarem preguntant-nos què era. ¿I no era allò que convertia en humà al replicant Roy Batty, quan a l’hora de la seua mort deia: «He vist coses que vosaltres mai no creuríeu. […] He vist rajos-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser»?… Un món sense nostàlgia és, potser, el més horripilant dels escenaris distòpics imaginables.

Joan Dolç
Balanç d’existències