La ja tradicional cimera sobre el canvi climàtic, quasi tan tradicional com les festes de Nadal, se celebra aquesta vegada a París, com abans a Estocolm, a Ginebra, a Rio de Janeiro, a Berlín, a Kyoto, a Johannesburg, a Bali, a Copenhaguen, a Cancun o a Durban, i demà potser a Disneyland. Sempre amb uns resultats irrisoris respecte a les intencions declarades. Els mitjans comencen a informar, i un ridícul i reiteratiu transcendentalisme s’apodera dels titulars. Les declaracions no s’hi queden enrere: «Ni més ni menys que 150 líders d’estats i governs, i milers de delegats de tot el món [que ningú no sap ben bé qui són] tractaran sobre el futur del nostre planeta… de les decisions que es prenguen dependran els destins de milions de persones». Són les paraules més o menys textuals del president amfitrió d’enguany. Sembla que ja s’ho estan prenent seriosament. Algú s’ho creu? De veritat creiem que ens salvaran els mateixos que representen les grans corporacions contaminants, la indústria monopolista de l’alimentació, la indústria automobilística, els fabricants d’armes, les indústries energètiques que, ací i ara, per exemple, posen imposts al sol?
Tots aquests paladins no es reuneixen per a detindre cap procés en curs, tan sols volen renovar el marc legal de les seues activitats habituals. I, si de cas, veure si troben noves oportunitats de fer caixa, perquè l’Apocalipsi també és rendible: mentre hi ha vida hi ha negoci, i els venedors de trompetes esperen ansiosament el moment. Dir, com han dit en aquesta ocasió, que l’objectiu és que la temperatura del planeta augmente només un grau i mig al llarg d’aquest segle, significa que l’altre grau que falta per a l’anunciat desastre el deixen per a una mica més tard, per al segle que ve potser, però en cap cas significa que renuncien a fer-la pujar. Com a màxim, s’avenen a retardar els efectes del seu pillatge intensiu, però no a evitar-los. Diuen que estan ací per a això, però és mentida. I tampoc no és cert que alguna volta no van creure en el canvi climàtic. Creure-s’ho s’ho han cregut sempre, independentment del que han dit els apòstols del negacionisme, que de manera tan servicial i interessada els han fet i els fan de pantalla. S’ho han cregut i s’ho creuen però tant se’ls dóna. Ja els va bé que nosaltres pensem que si no fan prou per a evitar-lo, és perquè no s’ho creuen i no perquè no els dóna la gana, perquè això darrer és més difícil d’explicar. No és el mateix paréixer cec que fill de puta.
Basat en el laissez faire, en la llibertat individual sense limitacions, el capitalisme no accepta interferències de cap mena. Els problemes els sorteja mentre pot, no els soluciona, no està en la seua essència fer això. L’interés comú és una abstracció que queda fora del seu tarannà. Com «humanitat», «futur» o «ecosistema». El capitalisme no serveix a les abstraccions, serveix als individus, a certs individus que aconsegueixen ser-ho segregant-se de la massa. Com a màxim, serveix a les corporacions d’individus que actuen com a individus. El capitalisme es presenta com el no-sistema, com l’ordre social i econòmic que s’acobla com un guant a la naturalesa humana (a la d’ells). A partir d’ací, la seua coartada és circular: si apareixen problemes no és culpa del capitalisme, és perquè «l’home», aquest home en particular disfressat de categoria metafísica, que és la seua matèria primera, és imperfecte. Però cal deixar-lo fer. Molt pitjor que tots els problemes que pot generar un sistema tan apropiat és privar l’individu de la seua llibertat, impedir-li de fer el que li dóna la gana, posar límits «al seu potencial». Un potencial els efectes del qual estan ara, suposadament, a debat.
Mentre aquesta siga la doctrina admesa per la majoria, que ho és, ja podem anar fent-nos a la idea que no podem anar molt més lluny, que ja hem arribat on anàvem. Les contradiccions que genera són tan evidents —el creixement il·limitat, l’acumulació progressiva, la desigualtat sistèmica, l’espoli dels recursos—, i les seues conseqüències són tan clares, que ningú que sàpiga sumar dos i dos pot deixar d’adonar-se que els comptes d’aquest viatge no ens van a eixir per bona que siga la calculadora. En dues o tres estacions més se’ns haurà acabat el pressupost, ens haurem fotut totes les provisions i, a més, haurem cremat tots els ponts i afonat tots els vaixells que ens podrien garantir la tornada.
La sensació que estem arribant al límit no sorgeix d’un catastrofisme ingenu, encara que potser d’ingenuïtat n’hi ha molta: és pura comptabilitat, pura lògica, una percepció bàsica que és a l’abast de tothom. El desastre s’intueix com s’intueixen les lleis físiques, de la mateixa manera que, sense necessitat de fer ús d’aparells de mesurament, sabem que una cosa està torçuda, que una altra està a punt de desplomar-se o que, quan arribem a l’escala, el nostre peu no caurà sobre el primer escaló, que si no canviem el pas ens fotrem la morrada.
Joan Dolç
Balanç d’existències
