L’espectacle digne dels germans Marx –i que em disculpen Groucho, Chico i Harpo– que ens estan oferint els “líders” polítics espanyols des de fa mesos, a compte d’una investidura que, de moment, ni hi és ni se l’espera, està adquirint tints dramàtics; el govern en funcions d’un tal Mariano Rajoy acaba de tancar l’aixeta del “gasto no comprometido” en ple agost, en una demostració que havia aprovat uns números electoralistes de curta mirada i llarga vista, amb la certesa que no tindria difícil tornar a governar. Però després de dues eleccions i amb tothom enrocat i abrigat per a l’hivern, malgrat la calor, el gallec és tan covard que dubta presentar-s’hi mentre Rivera li planteja un sí però no, amb unes condicions que no són més que el tret de sortida d’una nova campanya electoral que diuen no voler. Mentrestant, els podemites continuen perduts pel seu cúmul d’errades estratègiques, astorats pels darrers resultats i al PSOE segueixen com sempre, sense saber què són ni què volen ser, amb pànic per tantes pressions externes… i internes.
Els dos representants de l’aparcat, que no extint, bipartidisme no s’adapten a no guanyar per golejada, mentre que els dos emergents han demostrat que ni tan sols saben jugar els partits. Desastre absolut. Però tots quatre, amb la seua inoperància, estan traslladant aquest fracàs i traient-se les puces de damunt: estan dient-li a la ciutadania que s’ha equivocat dos voltes i que, davant d’aquest fet imperdonable, no es poden equivocar de nou. Per a aquesta santa croada disposen, tots, de mitjans de comunicació afins i de tertulians incondicionals, que els fan la feina bruta, alhora que creix la indignació i es radicalitzen les postures. I juga la por com a titular, que és una arma poderosíssima en temps de crisi. Tots diuen voler la pau però es preparen, novament, per a una guerra que guanyaran els de sempre, amb el covard cap de la banda dels sobresous al front. Trist, sí, però cal anar més enllà: aquesta paràlisi no és més que la crònica d’una mort anunciada, d’un estat en fallida tècnica, social i econòmica, que no s’ha sabut o volgut bastir bé.
És una obvietat que no vivim a una autèntica democràcia, per més que ens ho facen creure. Sí, hi ha un paper que es diu constitució que ens ho recorda, i que per cert és tan sacrosanta que no es pot tocar excepte quan interessa a uns pocs, amb nocturnitat i traïdoria: la separació de poders és un mite i el funcionament de les institucions encara està condicionat pels tentacles extensos dels hereus del franquisme més ranci que no ha marxat mai. Aquesta democràcia, que impedeix exercir-la donant l’opció de decidir què volem i què no, aquesta democràcia que permet i consolida espolis extractius de base colonial en uns territoris en benefici d’altres, està pervertida i no respon a les expectatives de cada vegada més gent, que ha dit prou. Què se n’ha fet de la revolució en la qual els podemites no han cregut mai i de la qual els altres tres partits –dinàstics, submisos i als dictats dels mercats– reneguen? Al conjunt d’Espanya, qualsevol opció de reforma és inexistent. Només a Catalunya –i això fot molt– hi ha una acció engrescadora que amenaça l’estatu quo.
Espanya ha quedat paralitzada, en el fons, perquè no té cap proposta seriosa ni il·lusionant a fer a ningú, més enllà de la consigna de resistir. Espanya ha fracassat perquè és una tela que es va cosir per obligació i ara que es posen a prova les costures no aguantarà excepte per la força. Espanya s’ha bloquejat perquè s’ha unit –no hagueren calgut segones eleccions si no haguera existit el “cas català”– en contra d’aspiracions legítimes d’una part que està cansada d’intentar reformar-la i que és l’ase que sempre s’emporta tots els cops, més que unir-se en la diversitat, el plurilingüisme i la plurinacionalitat. Espanya, la imperial, la que ha oblidat el 98, és la construïda al voltant de l’hegemònica Castella com a nucli fundacional –i per tant l’únic nacionalisme tolerable– on encara pesen la contrareforma, la hidalguía, el que inventen ellos i el vivan las caenas. Espanya ha fet el que critica: embolcallar-se en la bandera, negar els altres nacionalismes –com a mínim tan dignes i respectables com el seu– i implantar el seu relat unívoc i per tant parcial.
Aquesta és l’Espanya actual, de la qual no és d’estranyar que molts vulguem fugir com abans millor, paralitzada i sense perspectives de futur, on no se’ns deixa viure en plenitud pensant altra cosa diferent a l’oficial, expressant-nos i vivint en una altra llengua que no siga el cristiano o gaudint dels mínims recursos per garantir una subsistència mínima i uns serveis dignes. Ara ens diuen que “no sabem votar”. El problema és, a més, que no ens deixen fer-ho per decidir realment allò que volem.
