Gràcies

No m’agraden els comiats. Gens. Una vegada veig que s’acosta el final de qualsevol activitat, com un remat de curs escolar o l’acabament d’una determinada etapa personal o social, ho passe malament. Supose que és perquè sóc una persona molt sentida -els que em coneixeu personalment ho heu comprovat en més d’una ocasió-, perquè sóc capaç de crear amb relativa facilitat vincles afectius amb les persones -tots en som, no ens n’hauríem d’oblidar mai- amb les quals interactue, en qualsevol àmbit, emocions que em fan sentir bé, que m’ajuden a desenvolupar un cert projecte laboral, de lleure… vital, en definitiva. Intente veure tots aquests moments que se succeeixen, puntuals com un rellotge suís, com un parèntesi, com una pausa necessària perquè, passat un breu temps, cos i ment tornen a la càrrega amb forces renovades i amb la intenció de superar nous reptes, marcar-me altres objectius o assolir-ne d’incomplerts. Ocorre en la meua feina, que és molt més que una feina, que em fa sentir plenament realitzat tot i els entrebancs físics i morals a què sovint ens enfrontem, i passa especialment en dies com el d’avui que representen un punt i a part en una activitat que ha ocupat una part central de la meua vida, si més no els darrers anys.

Porte publicats, si sume tots els mitjans en els quals he col·laborat, més de quatre-cents articles -el d’avui, a LA VEU, és el que en fa cent, números redons- tant digitalment com en paper. Es diu molt prompte, això, però darrere hi ha una feinada que els que escriviu o feu qualsevol activitat creativa diària o setmanal de manera sistemàtica coneixeu perfectament. Hi ha qui es pensa que posar negre sobre blanc és fàcil, que seus a la cadira o a un lloc més còmode i les paraules et van eixint, que es col·loquen després totes soles i troben espontàniament el seu encaix entre els signes de puntuació, que les oracions es construeixen alegrement i que sempre ets capaç de lligar les idees pròpìes o fixes dintre d’una estructura reconeixible, que ets capaç de connectar emocionalment amb el lector i que n’estàs satisfet del resultat. Darrere de cada text hi ha moltes hores de feina pacient, no tan sols davant d’un teclat. No tot és tècnica. Encara no he acabat d’escriure’n un que ja estic pensant en el següent, que estic atent a l’actualitat o a allò que passa al meu voltant per mirar de fer-ne una interpretació o, sovint, martiritzant-vos amb experiències personals, cabòries, obsessions o pensades diverses, anècdotes a partir de les quals elabore un relat, una manera de veure la realitat amb la qual mai no he pretès que ningú hi estiga d’acord, però on m’agrada trobar complicitats…

A través dels meus articles he mirat, en tot moment, de ser honest amb mi mateix, al llarg de tot aquest temps, de ser respectuós amb tothom, amb les evidents diferències que em separen de personatges, ideologies o maneres de veure el món, amb criteris no sempre compartits. Us podeu imaginar, a més, que escriure m’encanta -supose que es nota-, m’ompli, em realitza i ajuda a mantenir-me en forma.. Però darrerament preparar un article setmanal s’estava convertint més en una obligació -amb mi mateix, compte- que en un plaer, que ho seguirà sent sempre. Molt gran, molt gratificant, sí, però que em neguitejava, i això m’ha fet meditar molt la decisió que faig pública avui. Escriure és meravellós i et permet arribar a l’ànima de la gent, coneguda o no, i provocar-li, com en una manifestació artística qualsevol, un determinat impacte. Aquest, efectivament, és el meu últim article setmanal a LA VEU. Sé que ho enyoraré, que arribarà la mitjanit de dijous a divendres -si més no les primeres setmanes- i serà com si em faltara quelcom, però és que no puc més, necessite dedicar temps i esforços a altres activitats, no necessàriament allunyades de l’escriptura, per a les quals ara no dispose d’hores i sí, per contra, de voluntat per a desenvolupar-les.

Pot sonar-vos a excusa -podria espaiar més les aparicions, fer-ne de mensuals, agafar-m’ho d’una altra manera- però sincerament no ho és. I, a més a més, tampoc no és el que vull, ara. Em sap greu, i ho dic amb tota la modèstia del món i la sinceritat de què sóc capaç, ben especialment per tots aquells que em seguiu, fidels, cada setmana i que em comenteu, periòdicament o esporàdica, que esteu d’acord o no amb mi, que el tema de què tractava us ha fet reflexionar sobre això o allò -fer pensar, quina meravella!-, amb temes amb els quals us he tocat una fibra sensible o que us han fet recordar o reviure moments màgics, especials… Per a mi seria molt bonic, i tot un honor, haver-ho arribat a aconseguir. Em faria feliç. Comptat i debatut, aquests dies he fet un repàs mental dels articles publicats en aquest mitjà, dels més llegits o dels més polèmics, dels que més m’han costat de parir o dels que, potser, no hauria d’haver escrit mai. De tot hi ha hagut. No en faré una tria -vosaltres mateixos- que, per altra part, seria incompleta, esbiaixada o, com totes, ben parcial. Però n’hi ha alguns dels quals, em permetreu dir-ho, em sent molt orgullós perquè representen una petita o gran part de mi, transcrita amb la màxima cura i estima, que han estat pensats per a persones o col·lectius concrets i dels quals la meua memòria mai no es podrà -ni ho desitge- desprendre’s…

Mai es pot dir, sobretot si ho portes a la sang, que deixaràs definitivament una activitat concreta perquè, com deia el meu iaio Andreu, el dia de demà ningú l’ha vist, i és possible que em menge les meues paraules en un futur proper o llunyà -no seria la primera ocasió- però espere que arribareu a entendre’m i, compartiu amb mi o no aquestes reflexions íntimes, que us feu una idea de l’esforç que m’ha costat redactar aquestes darreres línies i de tot el que significa per a mi deixar enrere aquesta meravellosa, engrescadora i gratificant activitat. Voldria, per acabar, donar les gràcies més sinceres a LA VEU i a tots els que fan possible, a diari, un projecte amb el qual em sent i em sentiré sempre identificat, una eina necessària per reconstruir i vertebrar el nostre País, tan malmès, pel fet d’haver confiat aquests dos anys llargs en mi; a Moisès, Xavi i Leo per les atencions rebudes en tot moment, i com no als amables i pacients lectors que m’heu seguit al llarg de tots o de part d’aquests cent articles, setmana rere setmana o esporàdicament. Sense vosaltres, estimadíssims lectors, apreciats amics digitals, res del que he arribat a escriure, millor o pitjor, durant aquesta etapa hauria tingut absolutament cap sentit. Ens seguirem veient pel camí, no ho dubteu… Moltes, moltíssimes gràcies!

Salut i país xiquets… i fins sempre!