La dictadura dels ignorants

11 agost 2016 01:00h
Gaudeix de nou d'uns dels articles de Ferran Sanz, publicat el passat 08/02/2014 en La Veu.

Aquesta setmana, a una de les classes on entre, un alumne amb ganes d’aprendre –n’hi ha molts més que no ens pensem– em va posar a prova. Em va fer vàries preguntes seguides, interrelacionades, de temàtica diversa –dins de l’àmbit de les lletres i l’humanisme, és clar, d’allò que abans en dèiem cultura general– i les vaig contestar totes de manera satisfactòria. Després d’uns instants de silenci, em va etzibar, amb un to que barrejava sorpresa i admiració: ai, profe... si és que saps de tot! Allò em va fer somriure i, ràpidament, li vaig contestar, tot imitant-li la manera en què m’ho havia dit: Ai, si sabés de tot... qui sap on seria!

Perquè, com és evident, no sé de tot. De fet, sóc profundament ignorant –recordem, abans de prosseguir, que ignorar és no conèixer, del llatí gnoscere (saber) precedit per in-, prefix privatiu– en moltes matèries i disciplines i –fóra absurd d’amagar-ho– m’ho reconec. I no em cauen els anells, per fer-ho. Així i tot, sempre he intentat aprendre el màxim possible, però no n’hi ha prou, mai no n’hi ha prou; la vida és un continu aprenentatge i mai arribes al grau de coneixences generals que t’agradaria assolir. Per això, mai no us parlaré en aquests modestos articles amb els quals us martiritze cada setmana de derivades, de la maduració de les proteïnes o de mecànica quàntica, perquè senzillament no en sé, i perquè en sóc conscient, sobretot, de les meues limitacions, que en són moltíssimes. N’hi ha qui no, i a més a més se n’enorgulleix, i l’actualitat ens en dóna mostres sobrades.

En qüestions lingüístiques, per exemple, observem una meravella, assistim a un miracle: tots són catedràtics, la immensa majoria d’ells sense haver estudiat sovint molt més d’allò que se’n deia les quatre regles. No tenen por a fer el ridícul, i ausades que el fan i ben a gust, perquè argumenten, de manera paupèrrima, que com que usen la llengua, estan plenament capacitats no ja per a opinar-ne sinó per a establir càtedra. És com si pensàrem que obrir l’aixeta cada dia o canviar una bombeta fosa ens farà automàticament, sense res més que bona voluntat –o mala fe, segons com es mire–, llanterners i electricistes... Doncs no. Sóc filòleg, i tot i que limitat, he estudiat molt per arribar a ser professor de llengua i literatura, i parle amb coneixement de causa quan afirme, com diu la ciència, que la llengua que parla mon pare, al País Valencià, la que ensenye on treballe, a Catalunya, o la que usa un ciutadà de Camporrells, a la Franja de Ponent, és la mateixa, encara que reba diversos noms.
 

A cap país del món aquestes qüestions no són objecte de discussió: tant a Londres com a Nova York es parla anglès, i a Sevilla i, posem per cas, a Caracas, espanyol. Evidentment que hi ha varietats, dialectes, matisos, girs, vocabulari específic... Però és que això és fantàstic! La singularitat de cada parla representa per al conjunt una riquesa extraordinària, de la qual ens hem de sentir orgullosos. Però ai, al meu petit país la llengua l’han utilitzada des de fa molts anys com a arma política quatre ignorants –que no ho són tant com sembla a simple vista, ja saben el que es fan, ja– que han manipulat interessadament, conscientment i barroerament gran part d’un poble de bona fe, i per tant, en sentit estricte, ignorant, amb tota classe de pors i amenaces. Aquesta llengua amb què escric ara, gràcies a la qual treballe, que parle a diari, en la qual pense i estime, es diu de vàries maneres, però n’és una de sola. És la meua. És la de tots. I és preciosa...

El diccionari normatiu que ha elaborat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entitat amenaçada perquè els ha destapat les misèries i els ha privat de la vella coartada, menyspreada ara pels bàrbars de sempre, als quals els molesta no ja que es pense i es parle en ella, –com diria el recordat Ovidi Montllor– sinó que es pense i es parle, la defineix com a llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català. I no només ho diuen ells, els professionals, ho diu la RAE, la Real Academia de la Lengua Española, gens sospitosa –suposem– de connivència amb el suposat enemic amb banyes i olor a sofre, tan recurrent en altres temps, i ho diuen també desenes de sentències judicials.

No acceptar la realitat és perpetuar la dictadura dels ignorants, dels elements de la pitjor classe parasitària que ens ha desgovernat mai, d’un PP valencià que no és sinó una caricatura d’ell mateix, d’aquells als quals no els interessa en absolut si es parla o no, si s’estudia o no, si perviu o no... Perquè no la fan servir, perquè no la protegeixen quan han jurat fer-ho, perquè l’arraconen i l’aniquilen, perquè hi eliminen les línies escolars, perquè suprimeixen mitjans de comunicació propis i en prohibeixen de germans. Però ja se’ls acaba. Fins ara el conflicte inventat per ells, postís i absurd, els ha servit de cortina de fum, ha aconseguit amagar la seua ineficàcia, el balafiament sistemàtic dels nostres recursos, la seua indigència moral. Ara estan de merda fins les orelles i ja no hi ha res que puga tapar la fortíssima sentor de putrefacció i de mendacitat que emanen.

Salut i País, xiquets ... i fins la setmana vinent!


 
next