Perquè tot, absolutament tot, forma part d’un pla calculat per carregar-se al coll tot allò que no és propi, que no és important. Torna el hábleme en cristiano dels que se senten amb la supremacia moral suficient per dictaminar qui és de primera i qui de segona, fins el punt d’escapçar –ells, que van de liberals– la llibertat individual de poder veure què vols, quan vols i com en ple segle XXI. Són genocides culturals. Així de clar.
Són incomptables les emissores il·legals, moltes de l’anomenat TDT Party escampades per tota la geografia valenciana. Aquestes no molesten. Vomiten a diari odi, intransigència, fanatisme… nacionalcatolicisme. En Castellà, clar. Però no seran tancades, cap Círculo no les denunciarà, responen a la llibertat d’expressió i el que són és el testimoni dels temps més foscos i durs de la nostra història recent, dels quals costa molt deslliurar-se.
Si callem, serem còmplices. La frase, que dóna títol a aquest exercici, és de Joaquim Maria Puyal, el conegut locutor de Catalunya ràdio; dimecres, al principi de la transmissió del partit coper entre Llevant i Barça, deixava molt clara la seua postura, que és la de tots els que estimem la nostra llengua, els que estimem la dignitat… i la llibertat. Poden intentar callar-nos, però mai no ho podran fer. I és bo que els ho recordem de tant en tant.
Què més hem de suportar els valencians? On tenim el límit? Perquè això d’ofrenar noves glòries mentre te l’estaquen ben fonda és d’un sadomasoquisme delirant. Perquè ens ho fan, uns i altres, els de València i els de Madrid, els mateixos gossos amb idèntics collars; els d’ací són virreis, marionetes al servei de Moncloa i dels postulats de la caverna més rància i histèrica. Els d’allà, els amos del Levante feliz y muelle. Fins que voldrem.
Quan el verb “prohibir” és el més conjugat d’un govern, no és que tinga més raó, és simplement que té por. Molta por. I la por, lluny de paralitzar-nos, l’hem d’aprofitar per fer-los-en entrar a ells. Cal interioritzar que la prohibició és el recurs fàcil dels totalitaris i els hem de fer sentir vergonya del que són, del que fan i del que representen. Qui amb por viu, de merda li fan la fossa diuen al meu país… Ells se l’estan cavant tots solets.
Se’ls acaba el xalar i ho saben. Per això reaccionen com animals acorralats, amb la desesperació pròpia del carronyer que s’aferra a la presa perquè tem que li la roben, perquè l’ha robat abans. Primer però, ens llegaran un solar, la terra cremada que tant els excita deixar. Quan arriben els altres es trobaran tant per fer que la reconstrucció serà titànica. Però reeixirem. I recuperarem la dignitat d’un poble agenollat, però no vençut.
Fa ràbia que ells, els totalitaris, tinguen la santa barra de dir que vivim a un estat de dret. Ja en tinc prou d’aquesta pantomima de democràcia prostituïda per censors i corruptes. Com deia el meu iaio Andreu, quan n’ estava fins el que no sonava, d’algú o d’alguns: jo em cague en ells i em sobra merda. Per si algú encara no se n’ha adonat, vivim a una dictadura que cada vegada és més irrespirable. I és que ja van encenent les fogueres…
Despertem. Ja hem dormit prou. Llevem-li la pols a la guillotina aquella que guardem als baixos i que, infrautilitzada, reclama la nostra atenció. No volem que ens la continuen estacant, no volem restar impassibles davant de tants i tan conscients atacs al nostre moll de l’os. Diguem no. Perquè no podem més i ara ho podrem tot. Perquè ja no ens conformem amb les molles, ara volem el pa sencer. Perquè som i serem. PERQUÈ SÍ.
Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!
