Amargs bocins de realitat

27 setembre 2013 01:00h
Nunca fue el español...
Diuen que vivim a un Estat plurilingüe. Diuen que totes les llengües que s’hi parlen estan protegides per la llei. Diuen que els estatuts d’autonomia de cada comunitat que en gaudeix d’un en garanteixen el seu ple ús a tots els àmbits... Però la realitat, com bé sabem, és una altra: Carles Mateu, un ciutadà de Castelló, ens en podria parlar àmpliament, ja que ha saltat a l’actualitat aquesta setmana per haver estat condemnat a presó –en una actuació més de lluïment de la justícia espanyola, oxímoron potent– simplement per estimar la seua llengua i pretendre viure-la en plenitud. Nunca fue el castellano lengua de imposición, va dir el cap de l’Estat fa uns anys, en una mostra de cinisme barroer o d’ignorància borbònica, com vulgueu mirar-ho. Casos com aquest, casos com els que per dissort n’estem farts de constatar, el deixen en evidència. Atacs a la medul·lar com el de la TIL a les Illes, també. Encara hi ha massa tics del passat, d’una època que lluny de fer-los vergonya, encara enyoren. No vull pensar què hauria passat si això ho fan els mossos d’esquadra, a Catalunya, en un cas a la inversa: els de la caverna haurien bramat com les tonyines! Després s’estranyen que ens sentim cada vegada més allunyats d’una manera de pensar i de fer, d’un Estat que fa temps que ha deixat de ser, per moltes raons, el nostre.

I com a premi... un càrrec!
Contràriament a la lògica i al sentit comú, hi ha casos en què com pitjor ho fas, més gros és el premi. Enfonsar un banc, per exemple, i deixar amb una mà davant i una darrere desenes de milers dels seus clients, no té cap importància. Ans al contrari! Si ho fas no has de patir gens, ja que tens assegurat, com a recompensa per la brillant feina feta, un lloc d’assessor a una altra entitat bancària. Jo d’ells, tremolaria. Els més malpensats diran és pel mèrit d’eliminar competència i altres opinaran clar, és per pagar vés a saber quins favors de quan era ministre... Siga com siga, és una vergonya i una indecència que un personatge com Rodrigo Rato traga pit quan hauria d’estar tancat a la presó –ell sí, i no Carles Mateu–, tant com que coses com aquesta puguen succeir i no passe absolutament res amb la que cau al món real, no al seu de trens de vida prohibitius. Alguns replicareu que els bancs són empreses privades i que poden fer el que consideren oportú, però quan un Estat com el nostre socialitza pèrdues amb diners de tots –capital que es manlleva alegrement de sanitat i educació– alguna cosa haurem de dir nosaltres! El pitjor de tot és el doble missatge que se’ns envia: que la banca continua guanyant sempre i que les elits continuen gaudint d’una impunitat vergonyosa.
 

Per a què estan els amics?
I reprenem el tema amb què obríem article, tan recurrent, tan vomitiu: abans parlava de la justícia espanyola en general, ara em centraré específicament en la del meu país, en la valenciana, que ha tranquil·litzat dos personatges que ja es temien el pitjor. O no, perquè potser ja intuïen que els seus amics, els que els deuen tants favors, els que no els han fallat últimament –per això ho són, per això estan– no anaven a deixar-los amb el cul a l’aire. Barberà i Camps, el terror del Cabanyal i el molt deplorable dels tratges, poden respirar tranquils i beure’s uns gin-tònics per a celebrar-ho: els eminents jutges del nostre Tribunal Superior de Justícia consideren que no hi ha suficients indicis –no en trobarien ni tenint-los davant els morros– per imputar-los pel cas NOOS. Comencem a tenir l’amarga sensació que ningú no pagarà les conseqüències i que acabaran tots surant com l’oli; resultarà que cap polític els va seguir el joc al gendre del rei i companyia i que les decisions les prenien funcionaris anònims; passarà que no es demostrarà res i que els diners desviats i embutxacats per uns i per altres mai no s’hi restituiran a l’erari públic –mai no ho fa ningú i és el primer que caldria exigir– i que ens quedarem amb la mateixa cara d’idiotes que ja tenim... Es riuen de nosaltres. Segueixen rient-se de nosaltres mentre ens diuen que confiem en la justícia, en les lleis, en els nostres representants. Apel·len a la nostra fe. El problema és que tanta pudor a merda ens ha tornat uns descreguts sense remei...

Salut i país, germans... i fins la setmana que ve!

next