Per a evitar que l’acte s’eternitzara, en aquesta ocasió, els partits polítics presents, els sindicats, els grups LGTBI i els altres moviments socials de diversa índole (entre els quals estava la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) no han participat amb el tradicional discurs d’intencions envers els drets LGTBI. Aquesta vegada el format de l’acte ha consistit en diversos discursos dels diferents responsables de coordinació que ha tingut l’organització en aquests trenta anys d’existència: Fernando Lumbreras, Miguel Ángel Fernández, Rubén Sancho, Ximo Cádiz, Antonio Poveda, Luisa Notario, José Fco. de Lamo, Mar Ortega i Fani Boronat, reelegida de nou en aquest congrés com a coordinadora general. Els parlaments han girat al voltant de la faena feta durant aquestes tres décades per part del Col·lectiu i del treball que en la societat realitzen les entitats allí presents en relació als drets LGTBI en coordinació amb el Lambda. No han faltat tampoc els homenatges a personalitats històriques del Col·lectiu com ara Ana Cano (Melu), que malauradament no ha pogut gaudir de l’aprovació de la nova Llei integral del reconeixement del dret a la identitat i a l’expressió de gènere.
L’espai institucional va ser cobert per l’alcalde de la ciutat de València, Joan Ribó; la diputada d’Igualtat, Isabel García, i la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra. Els tres representants polítics van agrair el treball del Lambda durant aquests trenta anys a la vegada que animaren a continuar treballant per a aconseguir la igualtat real en tots els àmbits de la vida de les persones.
“Mujeres y Punto”, una agrupació de dones que es reuneixen setmanalment des de l’any 2012 per a teixir i compartir experiències, s’encarregaren en l’escenari d’il·lustrar el lema de l’esdeveniment, filant diverses banderes del col·lectiu LGTBI. Per altra banda, la periodista Amàlia Garrigós es va encarregar de la presentació de les persones que participaren amb els seus discursos. María Rosa Riquelme va tancar l’acte oferint-nos un parell de cançons “unint forces, connectant lluites, teixint amb tu un món millor, un món divers…” segons una de les estrofes musicades, a la vegada que, per tot l’auditori, anaven volant cabdells multicolors que feien que els assistents ens alçarem per a cantar junts entre una xarxa que tots anàvem filant.
L’acte inaugural va ser un èxit en la forma i en el fons. En ell es va evidenciar la confluència de moltes organitzacions que volen “unir forces, connectar lluites…”, tal com es va cantar. Perquè aquells que ens volen separar no ho aconseguiran si nosaltres no ho volem. Els interessos d’aquests “aquells” es podrien resumir en “per a mi sí… però per a tu no”. En aquest sentit la vicepresidenta del govern, Oltra, argumentava que ella es rebel·lava contra qui no acceptava avanços socials que atorgaven drets a diferents col·lectius però que no obligaven ningú.
Efectivament podríem imaginar que aquelles persones que actualment neguen els drets de les altres, podrien ser les que no admetien (o no admeten encara) el sufragi de les dones, el sufragi universal, el divorci, l’avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe o, en definitiva, les identitats forçadament perifèriques en el passat o en l’actualitat. Aquesta mena de psicopatia social ve donada pel seu marcat comportament antisocial i falta d’empatia amb les persones. Però, curiosament, una vegada s’han assolit reivindicacions com les anteriors, no dubten a usar eixos drets en el seu benefici després d’haver fet el que és possible perquè fracassaren en la seua implantació en la societat. Són aquelles persones indiferents amb els desapareguts i represaliats pel franquisme o amb el drama dels refugiats. Aquelles que donen suport a la persecució de treballadors, actors, intel·lectuals o cantants, com el cas més recent del raper mallorquí Valtònyc. Cas que crida l’atenció, especialment perquè el raper ha sigut condemnat per l’Audiència Nacional aquest febrer a tres anys i mig de presó, quan ha eixit també la sentència del cas Noos i la societat ha vist com se’n riuen a la nostra cara. Són aquelles persones que demanen “llibertat i respecte” a l’associació “Hazteoir” del grup internacional ultra CitizenGo i que treballen per a desvirtuar la Llei de la Transsexualitat que es vol implantar en el País Valencià o per a perpetuar amb les seues consignes la violència de gènere. Només cal fixar-se en el missatge de l’autobús de l’odi que aquests dies ha causat tanta polèmica. Són les persones que neguen el dret dels pobles a l’autodeterminació com en el cas de Catalunya, on la majoria de la població vol fer un referèndum. I el llistat pot fer-se més llarg encara. Aquestes persones s’atrevirien a justificar els camps d’extermini nazis, l’apartheid de Sud-àfrica o l’esclavitud si així ho manara la llei? Perquè tot i que les lleis estan per a ser complides, també és cert que aquestes són per a tothom i que estan per a garantir la convivència social i adaptar-se a la mateixa societat i ser modificades en cas de ser necessari. Perquè la llei i el fet legítim no sempre coincideixen.
Per tot això, des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià ens hem marcat com a objectiu treballar per a defensar no únicament els drets dels valencians per aconseguir ser un objecte polític que decidisca el seu futur sinó també aquells drets individuals i col·lectius de les persones. Drets que ens poden ajudar a aconseguir una societat més justa i igualitària.
David Sempere,
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del país Valencià, @DaDPV
