Patim violències en cada retallada que ens obliga a ser menys autònomes, en cada desnonament que ens deixa sense llar i sense vida pròpia, en cada reforma laboral que ens situa en èpoques de la revolució industrial, en cada nova normativa que retalla els nostres drets guanyats amb sang i que es burla de nosaltres en la nostra cara.
Ens assassinen també un poc a cadascuna cada vegada que bombardegen Iraq o Kurdistan, cada vegada que maten dones a la frontera mexicana amb els EUA, cada vegada que moren ofegades a la mediterrània tractant d’arribar des dels continents empobrits a la desitjada Europa que es tanca amb pany i forrellat mentre s’alimenta una nova onada d’odi i xenofòbia i cada vegada que no es respecten els drets de qualsevol poble a ser lliure.
Precarietat, fam, desigualtat, vulnerabilitat, dependència, desesperació, marginalitat, exclusió, invisibilitat, etc. són també violència de gènere. Insultar-nos en la cara en cada declaració pública que fan des del(s) govern(s) i tractar-nos amb menyspreu com si no tinguérem capacitat és violència de gènere. Ens maltracten cada vegada que, el 25 de novembre o darrera de cada nou femicidi, ix la casta política per la televisió a contar-nos una i altra vegada les meravelles que estan posant en marxa per a les víctimes de violència de gènere i ens parlen de formació, de creació d’empreses, de conciliació, d’igualtat, de contractes especials… I fan uns minutets de silenci per les assassinades…i tornen al seus despatxos a continuar mantenint i enfortint les estructures generadores de tant de dolor, fins al següent assassinat o commemoració.
El Dret a Decidir com a procés polític d’emancipació individual, col·lectiu i d’alliberament del nostre poble abasta tot tipus de qüestions que ens afecten: economia, alimentació, cultura, llengua, habitatge, ensenyament, sanitat, treball…sobre tot allò que forma part de la nostra vida, ens la condiciona i per la qual lluitem.
