Diuen que la curiositat mata el gat, no obstant això, d’ella es diu també que mou la vida. El gat és l’antítesi de l’ésser humà, no pensa en el passat, tampoc en el futur, és fill de l’Horaci, príncep del present, paradigma del “carpe diem”, fórmula de vida i de pensament ideal per a una persona com jo, qui allunyat infinitament de la data de naixement, té visions premonitòries, i veient amb la mirada alçada, enllà d’alt, a les portes del cel on és Sant Pere, els seus atributs destriant aquest si, aquest no. Com que de vides el gat en té set, a un servidor li convindria d’agafar dosis altes de curiositat, a la fi de perllongar plaent-se, la seua existència fins a assolir com el gat, de les vides com a mínim, set. Una estrafolària utopia digna d’ésser abandonada. Què hi faré?
Posat en això, per recalçar el desficaci, no m’importaria convertir-me en felí, essent adoptat, això sí, per unes bones persones, d’una bona casa i no anar ratant permanentment pels carrers, exposat als riscos dels desaprensius i del trànsit. De les utopies se n’han ocupat des de l’antuvi infinits entesos, malgrat que tants com d’ells de detractors, aquest no han sabut acabar encara amb elles. Potser pensaren lògicament, tot allò que naix mor. Ja s’ho faran si de cas.
No puc evitar els romanços. Tot em ve al cap arran de veure, assegut al sofà davant la tele, mogut per la curiositat, la X apertura contemporània de les Corts del País el proppassat 16, prolegòmens inclosos, amb algun passatge certament emotiu, com és el cas del discurs de Vicent Soler, president de la Mesa d’edat, qui ens va donar una llisó d’història pròpia i de tots. Soler membre de la Taula Democràtica del País Valencià, u dels anomenats “Deu d’Alaquàs”, components de la Comissió Pro Estatut, foren tots plegats encarcerats pel “Tribunal de Orden Público” TOP, fa més de quaranta anys, per les seues activitats antifranquistes.
En la dissertació enraonada, afermà que la consecució dels drets nacionals del poble valencià i l’autogovern, seccionats i arrabassats pels decrets de nova planta del primer Borbó ignominiós i d’altres, Franco inclòs, foren tot allò que els va moure. Una utopia en tot cas parcial, a parer meu, però, unes primeres passes positives que ens caldran a tothom per fer tasca i engrandir-les. El president de la Mesa d’edat, va embellir el seu discurs, amb emoció transmesa, remembrant Ernest Lluc, Carmen Alborch i el nostre poeta nacional Vicent Andrés Estellés, recitant uns seus versos de “Assumiràs la veu d’un poble”
Als antípodes de les paraules de Vicent Soler, la gentada de Vox, així com prou de naranjitos i gavines, es remenaven als seus escons.Als prolegòmens de l’acte, Javier Ortega Smith de Vox, lloctinent de “Don Pelai”, deixa palès abans d’entrar a l’hemicicle al costat de la seua cordada juradora, els arguments dels quals hi disposa per a actuar en política, en afermar a preguntes de la premsa, pels seus elogis a José Antonio Primo de Rivera, com a tants d’altres, responent que només els ha estudiat, com per exemple a Federico García Lorca, el qual era bon amic del feixista. Federico García Lorca, fou assassinat pels facciosos, només començaren la guerra civil, i el seu cos hi roman, si hi roman, Déu sap on. Es veurà d’eixa manera l’ús indigne de concebre la política.
Honorant García Lorca, amb continguda emoció, em permet evocar-lo amb uns versos seus, els quals em sé de memòria des de ben jovenet, amb gran estima, d’una antologia poètica editada per Austral, que conserve, on s’inclou entre altres, el poema “Los encuentros de un caracol aventurero”, amb una traducció al nostre idioma feta per mi, per la qual cosa vos pregue de bestreta perdó, també a ell: “Hi ha dolçor infantil a la matinada quieta, els arbres estenen sos braços a la terra, un baf tremolós encobreix la sementera, i les aranyes tendeixen els seus camins de seda. Ratlles al cristall net de l’aire”.
Quasi alhora de les declaracions d’Ortega Smith, Antonio Maestre del diari digital “La Marea”, publicava un vídeo del passat novembre, on li s’entregava al de Vox, les obres completes del falangista José Antonio Primo de Rivera. El senyor Ortega Smith amb unes paraules d’agraïment deixava dit “Primo de Rivera, es para mi, uno de los grandes hombres de la historia” el flanquejaven llavors a la taula, dos personatges de la “Fundación Francisco Franco”, un dels quals era el president de la mateixa fundació, el general en la reserva, Juan Chicharro Ortega.
D’altra banda, per tal de deixar mostres de l’elenc que hi conforma part de Vox, un d’ells Juan Carlos Segura Just, número 1 del partit al Senat per la província de Barcelona, el qual fou un ultra condemnat per participar en actes violents d’extrema dreta. Un altre, Jose Mª Ruiz Puerta, també membre de Vox, fou líder històric de CEDADE, que qualificada l’Holocaust com una faula. Un altre José Ignacio Vega Peinado, candidat d’España 2000, després de Vox per Toledo, membre de la neonazi Acció Radical, ha estat condemnat per una agressió a un professor de la Universitat de València, a qui li va deixar un 20% d’incapacitat. Per últim un altre, de moment, Jorge Boixadé candidat a les eleccions Europees de Vox, advocat i polític català de procedència ultradretana, fou número set de Falange Española i de les JONS, per Tarragona a les eleccions al Parlament Català de 1995, i endemés després, número vuit de Falange Autèntica per Barcelona a les generals de 1996.
Amigues i amics, he començat l’article “Utopia” en alguns casos concordants, acabe dient que els casos de Vox, són l’antònim, és a dir “Distopia “que com sabem pel “Diccionario de la Real Academia Española” és l'”antiutopia”, una societat fictícia indesitjable en ella mateixa, que sovinteja ésser introduïda mitjançant una novel·la, assaig, còmic, sèrie televisiva o pel·lícula. És a dir, “una representació imaginària d’una societat futura amb característiques negatives que són causants d’alienació moral”. “La major part de les distòpies descriuen societats que són conseqüència de tendències socials actuals i que duen a situacions totalment indesitjables”
Talment com Vox, qui a parer meu són conductors d’un transport de coses lletges d’un passat ignominiós, nefast i inestimat, envers un futur indesitjable que desitgen, doncs vull un futur absent de dictadors, lliure, democràtic, amb nombrosa dosi d’autogovern i autosuficiència. De moment.
Vos deixe, lectors/res estimats, amb més versos ben adients, aquesta vegada de Xuan Bello, escriptor i poeta en asturià, estretes i traduïdes pel Rodamot: “Crec que no es pot afrontar la vida amb realisme, sense fer-hi abans, unes quantes voltes de somnis a les tardes perdudes”.
