Forme part d’una de les diverses generacions de valencians als quals ni tan sols els van donar l’oportunitat d’aprendre a llegir i a escriure en la seua llengua materna. A l’escola ens ensenyaren a parlar, a llegir i a escriure en llengua castellana. A partir de cinqué curs ens incorporaven d’una manera matussera una hora de francés.
El valencià era la llengua del pati, del carrer, de casa. Però, a casa, els «ninots», des de «la caixa tonta» se’ns adreçaven en castellà. Déu a l’església parlava castellà, així com el poder polític a l’ajuntament.
A casa, a la llengua castellana mai no li vam dir espanyol, dir-li espanyol era com convertir la nostra llengua i nosaltres mateixos en una cosa aliena, forana.
No va ser fins a l’adolescència i per una estranya casualitat que vaig descobrir que la meua llengua tenia una literatura més complexa que la col·lecció de sainets i de poemes satírics que havia vist a la plaça del poble o llegit després d’una cavalcada.
Algú havia instaurat un orde en què la meua llengua era de segona, subsidiària, de la qual es podia prescindir. Un orde injust. I em vaig revoltar.
Sé que durant anys he anat contracorrent. M’agrada nadar contracorrent, és tonificant i, fins i tot, diria que desinfectant contra els fal·laços discursos del poder.
Tota la vida he estat un autodidacte. En tinc tanta experiència que podria escriure un manual. No vaig aprendre a escriure en valencià en una acadèmia. Els cursets em solen avorrir. Ho he fet a base d’equivocar-me, de seguir el consell de bons amics. És cert que m’ha costat més, però soc voluntariós. Aquesta voluntat m’ha dut a conéixer amb una certa profunditat la meua llengua i d’aquesta coneixença ha nascut un amor apassionat per ella. Em dolen aquells que la volen esquarterar, que la volen arraconar, que la invisibilitzen.
El meu aprenentatge ha estat anàrquic, tortuós i sovint em donaven ganes de desertar, com tants altres ho han fet d’una manera conscient o inconscient.
Descobrir l’existència d’una literatura escrita en valencià va ser un dels esdeveniments més importants de la meua vida. Prompte vaig voler emular aquells autors que m’havien seduït.
He arribat a conéixer la llarga tradició literària en la meua llengua. Una tradició de la qual vull formar part. Soc, em sé, un jonc que forma part d’una mata de jonc mil·lenària.
Escriure en valencià és la meua manera d’estar al món.
Ningú m’ha regalat res. Ningú ens ha regalat res.
No necessitem el permís de cap pretensiós per a ser i continuar sent.
