Un comiat estrany

Mai no he fet vacances d’escriure. Això no vol dir que escric cada dia unes hores determinades o un nombre de paraules. No ho faig d’aquesta manera, però l’escriptura, el relat o l’escena de la novel·la que s’amaga en la part de darrere dels genolls de la xiqueta que juga en el parc, en la bossa penjada dels caminadors d’una dona gran o en el somriure absent d’un que fantasieja assegut en un banc d’un carrer qualsevol, em colpegen sempre, o em commouen, o m’activen la imaginació. Llavors anote una frase o una idea, que és pacient i m’espera, i quan finalment la faig servir, l’alimente i la faig créixer, faig una X al costat d’aquella anotació i un temps, unes hores, uns dies, depèn d’allò escrit, em sent més reconciliada amb mi mateixa i amb el món, més en pau.

Escriure aquesta columna quinzenalment durant quasi tres anys m’ha oferit, doncs, una pau de diumenges alterns, després d’un matí de dissabte carregat de dubtes i tintat, a voltes –unes quantes– de l’angoixa de pensar que potser no podria, que potser no trobaria les paraules adients o necessàries per explicar allò intangible que no era moltes voltes sinó una sensació. Confessaré que, més d’un dia he pensat que no seria capaç, que no podria, que no sabria, que escriuria un correu per disculpar­-me i... Però no ho he fet mai, i haver estat capaç de complir amb aquest compromís m’ha afermat en la meua capacitat, aquesta capacitat sobre la creació que em fa trontollar dia sí, dia també.

Per tot això aquest és un comiat estrany. Un comiat trist i solitari, perquè no he tingut la sort de conèixer personalment les persones que s’ocupaven de la correcció i l’edició dels meus textos i, un temps, de les imatges que els acompanyaven. Un comiat estrany perquè, tot i que no sé quants lectors n’hi havia, alguns devia haver-n’hi i m’acomiade també sense conéixer-los. Un comiat trist perquè entre tots no hem sabut fer possible la continuïtat d’un projecte que ens feia visibles i possibles com a poble.

Per a mi, com a escriptora, ha significat un repte i un privilegi, i m’ha oferit la llibertat sempre necessària d’escriure amb la meua pròpia veu. De manera que gràcies, amics, lectors, editors i treballadors del diari La Veu. I no us dic adéu perquè confie que, d’alguna manera i en algun moment, tornarem a trobar-nos.