Quan el poble —ara diuen «la gent»— s’afarta, quan s’afarta de debò, no de postureig, s’esvalota. La pobresa endèmica del poble valencià durant el segle XVIII tingué un conat de resposta en 1766. Aquest any, Madrid, la capital de la monarquia borbònica hispànica importada de França, visqué —diguem-ne— un «15-M» dihuitesc, però en març, no en maig com el de 2011. No hi havia tele aleshores, però la notícia dels avalots arribà a les perifèries i esclataren motins «d’indignats» arreu. Al sud valencià esclatà una revolta en abril, amb epicentre a Elx, que s’estengué a Crevillent i a les localitats veïnes del Baix Segura d’Albatera, Almoradí i Catral. Atenció!: pels testimonis que tenim d’aquell motí i d’aquella època, la comarca més meridional del País Valencià continuava fidel a la llengua dels valencians.
