Una sèrie recent, en la plataforma HBO, ha tornat a posar d’actualitat l’accident nuclear de Txernòbil. Casualment, jo sóc un dels privilegiats que ha estat dins del recinte vedat on va tindre lloc l’explosió, l’anomenada zona zero. Això va ser l’any 2015, quan vaig recalar-hi en companyia del meu dilecte company d’aventures periodístiques, el fotògraf Ramon Usó. Teníem l’encàrrec del diari Ara de realitzar un reportatge sobre la vida actual a la regió, i això vam fer.
El més curiós de tot allò va ser que, quan vaig començar a documentar-me sobre el tema, em vaig adonar que la informació disponible era parcial, insuficient i contradictòria. Una nebulosa semblant a la pròpiament radioactiva envaïa encara Txernòbil… més de trenta anys després de la fallida del fatídic reactor número 4!
En tot cas, vaig acudir al lloc i vaig contar el que hi vaig veure. Quan es va publicar el reportatge (a l’octubre d’aquell any), un lector, des dels Estats Units, va realitzar-hi una sèrie de comentaris aparentment molt ben documentats (text original i comentaris els podeu llegir ací). Francesc Puig –que és el nom d’aquest lector– esmenava alguns errors de l’article (com ara una massa imprecisa comparació amb la bomba d’Hiroshima) i, potser des d’una posició una mica excessivament petulant, es permetia donar-me lliçons sobre com escriure un reportatge: “Potser l’autor, si tingués les mínimes qualitats necessàries per considerar-se periodista…”, començava un paràgraf (sic).
En realitat, els qui escrivim als mitjans estem avesats que els lectors facen tota mena d’interpretacions i valoracions dels nostres textos. Quan escrivia a Público (un mitjà que ja va nàixer amb les dues redaccions –l’”analògica” i la digital– integrades) rebia cada dia desenes de comentaris digitals als meus escrits. Sovint no em molestava ni a llegir-los tots, perquè ja sabia de què anava la cosa: eren una barreja de consideracions extemporànies, insults, lloances desmesurades i en general textos acrítics de molt escàs interés. Només de tant en tant algú et feia una lectura que valia la pena tindre en compte. Dissortadament, eren les excepcions.
La missiva digital del senyor Puig, inserida a l’espai de Comentaris del meu reportatge de l’Ara, només evidenciava el que ja he explicat: el sentiment d’ambigüitat profunda que embarga qualsevol que vulga ocupar-se de Txernòbil, com si encara estigueren vigents les regles obscurantistes de l’època soviètica.
Potser el senyor Puig tenia dades que jo desconeixia. Però és que tot el que s’hi ha publicat fins ara no deixa de ser una contradicció vivent, perquè no pot ser que les xifres de morts relacionades amb l’explosió oscil·len entre algunes desenes i mig milió de persones (sic).
Txernòbil continua(rà) sent un gran misteri. Si voleu anar-hi, tinc entés que ara encara resulta més fàcil obtenir els permisos necessaris. Potser us rebrà Sergei, l’oficial que l’exèrcit ucraïnés que em va fer de guia i que es menjava amb grans queixalades unes pometes de la zona zero mentre repetia a crits: “Pomes radioactives, la meua Viagra!”.
Txernòbil és un lloc estrany, un advertiment ecològic ambigu i esvarós, l’últim gran esdeveniment mundial no retransmés per la televisió. Tant de bo algun dia coneguem de debò tot el que hi va passar en realitat.
