El 26 de maig de 2019 hi haurà eleccions europees, municipals i autonòmiques. Aquestes últimes se celebraran en eixa data en cas que no hi haja un avançament electoral, clar està. Falten, per tant, 207 dies perquè la ciutadania valenciana trie els seus representants a Corts Valencianes i, molt previsiblement, ho farà amb una de les Lleis Electorals més restrictives de l’estat espanyol. I és que, a pesar de ser una promesa de tots els partits amb representació en les Corts a excepció del PP, durant 1.256 dies aquests no han estat capaços d’arribar a un acord per a modificar la Llei Electoral Valenciana (d’ara endavant, LEV).
La meua hipòtesi és que, tot i les declaracions polítiques, no hi ha hagut una voluntat efectiva de modificar l’statu quo donat que els partits sistèmics valencians es veuen beneficiats per l’esmentada llei i, molt particularment, per la barrera electoral. En ciència política, d’acord amb la teoria clàssica de Duverger, els sistemes electorals produeixen un determinat nombre de partits; tanmateix, anàlisis comparades com la de, a casa nostra, Josep Colomer, han demostrar que és precisament a l’inrevés: que són els partits polítics els que trien els sistemes electorals (posant cap avall les lleis de Duverger) i que, en compte de generar nous sistemes de partits, cristal·litzaran, consolidaran o reforçaran les configuracions partidàries prèviament existents.
El sistema de partits valencià es va transformar en 2011 amb la irrupció de Compromís i va consolidar la seua transformació –en línia amb el nou pluripartidisme espanyol– en 2015, amb la incorporació de dos partits polítics al Palau dels Borja: Podem i Ciutadans. D’aquesta manera, el parlament valencià va passar de 2,5 partits efectius a 5, la qual cosa suposa un canvi prou ressenyable en aquest àmbit. Que aquesta circumstància es produïra sense una modificació de la LEV respon a un canvi estructural en el comportament electoral de la ciutadania valenciana i, al mateix temps, configura el terreny de joc i les estratègies dels actors, que passen per excloure’n altres de la competència.
Això queda manifestament en evidència en el cas de Ciutadans, que rebutja la davallada d’una barrera electoral que, precisament, va permetre el seu naixement a Catalunya i posterior creixement a Espanya. Però també en els partits del Botànic, PSPV i especialment Compromís, que es troben còmodes amb la situació actual. Tot això, al marge de les tàctiques utilitzades pels diferents partits per a donar l’aparença de voler canviar les regles electorals per injustes –que objectivament ho són, i molt– i per a fer que els seus competidors queden “retractats”, com la proposició de llei recentment registrada pel Partit Socialista per a abaixar la barrera electoral i que no ha sigut ben rebuda pels seus socis Compromís i Podem.
El ben cert és que d’haver existit una voluntat efectiva de canviar les regles del joc, aquest tipus d’iniciativa s’hauria enregistrat el dia 1 de la legislatura i s’hauria aprovat per la majoria qualificada que requereix. Com hem vist però, l’estratègia racional dels partits polítics ha estat deixar passar el temps i arribar a unes noves eleccions sense modificar la llei. Coses del mercat electoral, amic.
